anàlisi
Felicitat o utilitarisme?
Els resultats del referèndum d'Escòcia han provocat tot un seguit de declaracions de líders mundials i de la UE en què, d'una manera o una altra, expressaven la seva felicitat pels resultats. Sense anar més lluny, José Manuel Durão Barroso, president sortint de la Comissió Europea, va expressar que sentia un alleujament pel triomf del no escocès. I la pregunta que ens hem de fer és si aquestes expressions post-referèndum són de felicitat o d'utilitarisme. La felicitat és un sentiment agradable de satisfacció per absència de patiment, mentre que l'utilitarisme com a ètica afirma que és bo allò que ens és útil per ser feliços, és a dir, per estalviar-nos patiments. Si m'haig de decantar per una de les dues possibilitats, i com no penso que a tots els que s'han pronunciat no els agradés una Escòcia independent, penso que són declaracions plenament utilitaristes. I, a més, s'entén que siguin així. Si fem una mica de regressió històrica, abans de la caiguda del mur de Berlín, ningú sentia felicitat per la reunificació alemanya. Era cèlebre aquella frase punyent atribuïda a un líder francès que deia que estimava tant Alemanya que li agradava tenir-ne dues. Però el destí, que sortosament no controlem, va fer que davant de tot el món aquell 10 de novembre del 1989 passés el que ningú esperava. I què va passar? Es va esfondrar el mur de Berlín. I davant dels fets consumats, els líders polítics van trobar una solució per a un problema sobrevingut. Si anem una mica més endavant i algú hagués preguntat a tots els líders de la UE què tenien previst per si una nació membre de la zona euro feia suspensió de pagaments, haurien dit que res perquè és una possibilitat que no es preveu que pugui passar. I va passar. Irlanda, Portugal, Xipre, Grècia, Espanya..., tots, d'una manera o una altra, van haver de “portar els llibres de comptabilitat” a la UE i demanar ser rescatats.
I un altre cop, davant dels fets consumats, la UE va trobar una solució, més o menys agradable, per a cada país i, a més, aquest fet ha esperonat perquè avancéssim cap a la unió bancària. En el fons, tots aquests exemples exposen clarament que l'ètica que impera en els cenacles de la UE i de la resta del món és la de l'utilitarisme, que davant d'un fet consumat s'ha de trobar la sortida més apropiada perquè l'estabilitat econòmica i política pateixi el mínim possible.
No tinc cap dubte que si avui els resultats d'Escòcia haguessin estat just al revés ja s'hauria començat a treballar per trobar l'eina útil per minimitzar els efectes, però el sentit d'alliberament anímic dels responsables és per haver-ho evitat. El curiós del cas és que ningú parla d'un possible tsunami previst pel 2017 quan, si torna a guanyar, David Cameron convocarà un referèndum per sortir de la UE. I hem vist que el primer ministre de la Gran Bretanya compleix les promeses.
També el món econòmic i empresarial ha respirat, però tampoc en podem fer una anàlisi desmesurada dels efectes. En principi per a les empreses el millor estadi és la seguretat de l'immobilisme. Saber sempre què serà del futur, per ells seria un gran alliberament de preocupacions, però avui, més que mai, l'entorn és tan canviant que periòdicament els empresaris d'èxit han de reformular o implementar plans B davant de situacions canviants. I, si no, que ho preguntin a Antoni Brufau, president de Repsol, que té interessos importants en moltes part del món on l'estabilitat política i social és ben escassa.
Ahir mateix a L'Econòmic hi havia un exemple clar de l'adaptabilitat d'un bon empresari en l'informe sobre Eurofragance, de Rubí, creada el 1990 i que exporta el 95% de la seva producció, que representa el 65% de la seva facturació. Resulta que molts països on exporta són al Pròxim Orient i tenen una alta conflictivitat. Un exemple clar de com s'ha de fer empresa avui. En el fons, també, l'utilitarisme, davant de les dificultats o de fets imprevistos, ens obliga a reaccionar, i sovint, com tothom sap, en les mateixes crisis es troben moltes oportunitats.