Què s'ha fet malament?
Els Estats Units lideren una intervenció militar contra l'estat Islàmic (EI) a Síria. Des de dimarts, se succeeixen els bombardeigs en el triangle que formen les ciutats de Raqqa, Hasakah i Dair az Zur, on es concentren més tropes del pretès nou califat. En els atacs hi participen també avions saudites, de la Unió d'Emirats Àrabs, de Bahrein, de Qatar i de Jordània. Barack Obama insisteix que en el combat contra l'EI no comprometrà soldats americans sobre el terreny.
Ara fa un any, Obama i David Cameron estaven disposats a bombardejar les tropes del règim de Baixar al-Assad per l'ús d'armes químiques. Finalment, Al-Assad evità els bombardeigs entregant el seu arsenal d'armes de destrucció massiva. Ara s'ataquen les posicions de l'EI. Què ha canviat i què s'ha fet malament?
El principal canvi és que l'oposició siriana, representada per l'Exèrcit Lliure de Síria (ELS), ha estat esborrada del terreny, el règim d'Al-Assad ha consolidat les seves posicions a l'est del país i l'EI controla una àmplia zona que va des d'Alep a Síria i fins a Mossul a l'Iraq. Avui, la guerra civil siriana està fora de control i les milícies de l'EI estenen el seu missatge fonamentalista a cops de barbàrie. Són molts errors comesos des del 2001. La invasió i l'ocupació de l'Afganistan i de l'Iraq, la destrucció de l'Estat, la no reconstrucció d'aquests països destrossats per la guerra i la instauració de règims formalment democràtics, però sectaris, corruptes i inestables, no han fet més que donar ales a l'expansió del radicalisme sunnita. Un radicalisme atiat per països com l'Aràbia Saudita en la lluita soterrada que manté des del 1979 contra el règim xiïta de Teheran. Un radicalisme, però, que s'ha escapat al control de Riad i que amenaça àdhuc els països d'on prové bona part del seu finançament. Avui, l'enemic a batre ja no és Al Qaida, sinó franquícies molt més radicals i violentes que no segueixen el lideratge del successor d'Ossama bin Laden, el metge egipci Ayman al Zahawiri, ni la tutela dels règims wahhabites de la península aràbiga.
Tretze anys després de l'11-S, l'amenaça jihadista ja no és només la realització de nous atemptats a Madrid, Londres o en països musulmans sinó el control d'àmplies regions en estats fallits o en guerra: Al Shabaab controla el sud de Somàlia i és responsable de diverses massacres al país, i a Uganda (2010) i Nairobi (2013); Al Qaida al Magrib Islàmic –i la seva excisió més recent, Soldats del Califat– és present al Malí, Mauritània i Algèria; Boko Haram domina part de la regió de Borno al nord-est de Nigèria; els talibans són actius al Pakistan i l'Afganistan i diverses franquícies jihadistes al Iemen, Líbia o Indonèsia.
Aquests grups tenen fonts de finançament pròpies –segrestos, narcotràfic, control del petroli, extorsió de la població– i finançament extern procedent de la península aràbiga. En aquest sentit no s'ha fet res i les aliances dels països occidentals amb règims que conculquen els drets humans i les llibertats, però que són rics en petroli, es mantenen incòlumes. Tampoc s'ha fet res per millorar les condicions de vida en aquests països després d'anys de guerra i destrucció, ni per afavorir el sorgiment de règims estables i democràtics. La destrucció, la misèria, la desesperació, l'analfabetisme són camps adobats pel discurs radical i violent i per una tradició oral que posa en el mateix calaix temporal i argumental Al-Andalus i l'Iraq. I, en aquest context, l'EI juga amb els simbolismes: Tikrit (Iraq) és des del juny a les seves mans; i és la ciutat on va néixer Saladí, a qui Abu Bakr al-Baghdadi, l'autoproclamat califa de tots els musulmans, vol emular en les seves crides a la lluita contra els croats (els EUA) i els seus aliats.
