El meu dia de l'Alzheimer

Pas­sar de l'estadística a la vida vol dir lle­gir al diari que “L'Alz­hei­mer serà la plaga del segle XXI” i ado­nar-te que la per­sona que ha tin­gut cura de tu tota la vida i que sem­pre ho tenia tot a punt i a l'hora comença a pre­sen­tar peti­tes fugues en la memòria, oblits apa­rent­ment suaus (per­dre sovint les claus, dei­xar-se el mone­der...) que en aquesta fase ini­cial de la malal­tia encara dis­si­mu­len el seu poder devas­ta­dor. Pas­sar de la pàl·lida sos­pita a la con­fir­mació que la per­sona que sem­pre ha tin­gut cura de tu pot haver ini­ciat un procés de demència que l'esbor­rarà cru­el­ment a poc a poc o més de pressa, sig­ni­fica pas­se­jar pels camps del sud d'Angla­terra després d'una tarda de pluja i rebre una tru­cada d'aquesta per­sona feli­ci­tant-te per un ani­ver­sari que no com­plei­xes. Sen­tir una nuesa essen­cial sig­ni­fica acom­pa­nyar la per­sona que ha tin­gut cura de tu tota la vida men­tre ella es troba en aquell trànsit de cla­ri­vidència tan ter­ri­ble, en què el malalt d'Alz­hei­mer sap que està malalt d'Alz­hei­mer, en què la consciència encara li per­met ado­nar-se de la pèrdua de consciència. Pas­sar de les pro­cla­mes sanitàries (“La detecció precoç de l'Alz­hei­mer és molt impor­tant!”) a una rea­li­tat dece­be­dora sig­ni­fica acu­dir a un emi­nent-equip-de-neuròlegs i ado­nar-te que aquest equip no fa cap explo­ració amb pro­fun­di­tat i ni tan sols demana un TAC del cer­vell de la per­sona que ha tin­gut cura de tu tota la vida. Tu veus com aquesta per­sona va fonent-se dia a dia i ja no es pot val­dre per ella mateixa, però sents que l'equip-emi­nent et diu: “Torni d'aquí a sis mesos. Després ja esta­rem en con­di­ci­ons de fer un diagnòstic més fia­ble.” I et dius: per això no calia ser emi­nent. Jo mateix podia haver fet un diagnòstic a sis mesos vista: una detecció (ja gens precoç) de l'Alz­hei­mer galo­pant que s'havia apo­de­rat de la per­sona que va tenir cura de mi tota la vida.