Incomunicació

Dos con­vi­dats a un pro­grama de debat par­len simultània­ment, es llan­cen un a l'altre les parau­les; par­len, sí, però no escol­ten. Quan dues per­so­nes par­len simultània­ment es fa inin­tel·ligi­ble el que diuen. Sem­bla no impor­tar-los massa, es diria que l'objec­tiu per a ells és més aviat no dei­xar par­lar l'altre que no pas par­lar un mateix. En aquest debat les fra­ses són cur­tes, esquemàtiques, con­ci­ses, més eslògans que argu­ments, pen­sa­ments o refle­xi­ons. Són allà un en presència de l'altre però no es comu­ni­quen.

És pràcti­ca­ment invi­a­ble que a par­tir d'aques­tes cir­cumstàncies el diàleg tin­gui sen­tit, raó de ser; sim­ple­ment, no exis­teix. Es dóna sovint el cas que dues per­so­nes inter­rom­pent-se demos­tren una manca d'interès per res que no sigui el que cada una diu. Volen ocu­par l'espai i el temps perquè l'altre no parli, és una estra­nya manera d'inten­tar gua­nyar un debat; no es tracta de con­tra­po­sar argu­ments, de convèncer l'adver­sari o expli­car-se amb l'aliat, es tracta de cri­dar més perquè el soroll de la pròpia veu i presència tapi les parau­les dels altres. A vol­tes és espon­tani, la dis­crepància sobre el que diu l'altre, la neces­si­tat sen­tida de reac­ci­o­nar d'imme­diat, l'excés d'exci­tació porta a pre­ci­pi­tar-se a inter­rom­pre'l, però en oca­si­ons fer invi­a­ble que la con­tra­part s'expressi, inco­mu­ni­car-lo, és pre­me­di­tat i cal­cu­lat, és això rigo­ro­sa­ment el que és la demagògia.

És aquest un hàbit pro­fun­da­ment arre­lat i estès, més en els pobles meri­di­o­nals que en els sep­ten­tri­o­nals, i és per això que aques­tes dis­cus­si­ons tenen tanta manca d'interès en el nos­tre país, els mítings i les decla­ra­ci­ons blin­da­des interes­sen a pocs tret dels con­vençuts i tocats per la fe... Per a què això no passi és neces­sari que hi hagi res­pecte, curi­o­si­tat i interès pel que diu l'inter­lo­cu­tor; massa sovint no és el cas. És difícil saber si aquesta inco­mu­ni­cació es deu al caràcter de les per­so­nes o els for­mats dels debats hi tenen a veure, però és cert que en altres entorns aques­tes dis­cus­si­ons tenen més interès, el lloc comú, la bana­li­tat o sim­ple­ment la manca d'elegància es veuen subs­tituïdes per l'ori­gi­na­li­tat, l'espe­ci­fi­ci­tat i la intel·ligència.

Mon­taigne dis­tin­geix entre els que tenen faci­li­tat de paraula, estan sem­pre dis­po­sats a expres­sar-se, i els que són més tar­dans, no diuen res tret que ho hagin ela­bo­rat i pre­me­di­tat. Mon­taigne, home de pro­fund i pau­sat pen­sa­ment, pre­fe­reix aquests... Uns es llan­cen a opi­nar sense més reflexió i el pen­sa­ment corre en paral·lel a la paraula, s'ali­menta d'aquesta i aquesta d'aquell, el dis­curs s'emplena de passió més que de reflexió i només pot ser o extre­ma­ment bri­llant o extre­ma­ment banal. La reflexió és més pro­ba­ble que porti a l'equi­li­bri que a l'extrem en les idees que un expressa. Si l'home es con­venç més per la passió que per raci­o­na­li­tat, la con­clusió hau­ria de ser que l'espon­taneïtat i la impro­vi­sació són el camí per convèncer la con­tra­part, però això només és cert si el dis­curs està ben estruc­tu­rat, és intel·ligi­ble, és capaç de tocar el cor amb el sen­ti­ment i el cap amb la raci­o­na­li­tat. No sol ser el cas, perquè l'espon­taneïtat neces­sita un toc de geni­a­li­tat, de sen­ti­ment i passió, del qual en gene­ral està man­cat.

Un pot dir direc­ta­ment el que sent, pot un dei­xar-se por­tar pel sen­ti­ment, però el moment d'espon­taneïtat ha d'estar pre­ce­dit per un de reflexió si no es vol caure en la ina­ni­tat. Arri­baríem per aquest camí a la con­clusió que l'espon­taneïtat ha de cons­truir-se sobre una base de reflexió. I és aquest pre­ci­sa­ment el pro­blema, massa sovint els debats públics, les tertúlies radiofòniques o tele­vi­si­ves estan plens de per­so­nat­ges que són espon­ta­nis però més aviat igno­rants, poc pre­pa­rats per a la dis­cussió, sense dades i referències, diuen només allò que és més imme­diat, més obvi. La seva urgència per par­lar és per expres­sar la idea pre­fa­bri­cada, la recepta que res­pon a la seva super­fi­cial creença o a un ide­ari fos­si­lit­zat de par­tit o grup, al qual es deuen.

Són nàufrags cada un a la seva petita illa, deserta d'idees i pen­sa­ments, aïllats per un mar d'inco­mu­ni­cació fabri­cada per ells matei­xos... Gene­ren, més que res, avor­ri­ment. Les excep­ci­ons que cer­ta­ment exis­tei­xen són real­ment això: excep­ci­ons.

El poeta menorquí Ponç Pons diu: “Hi ha dies que vol­dria no haver de veure ningú i anar-me'n vora el mar i escriure. Però, exis­tim sense els altres?”