Les conviccions

Con­vic­ci­ons com la de qui ha donat vol­tes i més vol­tes a una pos­si­ble solució i final­ment ha pres el camí que per­ce­bia pro­fun­da­ment que era l'encer­tat. O com aquell que can­via de cri­teri, però torna a pen­sar si ha fet ben fet, fins que en té la cer­tesa, i s'hi juga­ria el coll: no vol i pot fer-se enrere. Con­vic­ci­ons com les de qui està dis­po­sat a votar sí i sí, mal­grat les amenaçado­res o seduc­to­res veus que li pre­sen­ten objec­ci­ons o pro­ven de des­viar-lo desa­cre­di­tant l'opció que ell ha presa. Molt sovint pre­nem per con­vic­ci­ons allò que no són sinó opi­ni­ons o presa de posi­ci­ons con­di­ci­o­na­des per fac­tors oca­si­o­nals. –Tu ets inde­pen­den­tista, sem­pre ho has dit. En canvi jo no ho sóc. Passa res?

–No passa res; aquest és el tau­ler de les opci­ons: juguen blan­ques i després negres. Democràcia. –Sigui com sigui, les teves con­vic­ci­ons tenen el mèrit de santa Rita; perquè els inde­pen­den­tis­tes no teniu futur. –Jo crec el con­trari. I les teves, de con­vic­ci­ons, són tan for­tes com les meves? –És que no cal que ho siguin: a mi només em cal dei­xar que les coses con­tinuïn com fins ara, saps?

La con­versa pot con­ti­nuar en aquest to gens agres­siu, i pot suc­ceir –i passa sovint– que les argu­men­ta­ci­ons de la inde­pen­den­tista duguin el seu opo­nent a adme­tre que coneix casos de gent en prin­cipi indi­fe­rent a l'opció inde­pen­den­tista, que alguna estona àdhuc se la mira­ven a repèl, i per l'esde­ve­nir dels dies i dels fets han aca­bat cre­ient que és la millor solució.

Si no fos així, no s'expli­ca­ria l'extensió actual de l'opció, amb la majo­ria que es pre­veu: ha estat un procés cada vegada més freqüent de modi­fi­cació del mapa men­tal. En tro­baríem, d'aquests neòfits, que, si els aplicàvem una maièutica opor­tuna, des­co­bri­rien que mai no havien tin­gut con­vic­ci­ons radi­cals, sinó adhesió a un cos­tum, i des­proveïda d'anàlisi. La seva posició anava des de l'espa­nyo­lisme tòpic fins al cata­la­nisme tou. Tan bon punt han refle­xi­o­nat, i han pres el temps neces­sari per ela­bo­rar unes con­clu­si­ons, aques­tes els han por­tat a intro­duir dins el qua­dre de pos­si­bi­li­tats la de la inde­pendència, com una més al començament i més tard com la millor.

Per què la millor? Perquè és la més neta­ment exclo­ent. De cata­la­nista se'n pot ser folklòrica­ment, sen­ti­men­tal­ment, boi­ro­sa­ment, per tra­dició fami­liar; en canvi, la militància en el sepa­ra­tisme –no ens faci por la paraula, els esco­ce­sos l'empren– pres­cin­deix de pre­ven­ci­ons i de peròs. Hom és inde­pen­den­tista del tot. Glo­bal­ment, el votant inde­pen­den­tista forma part d'una com­pacta host que creu fer­ma­ment, que té la con­vicció que el seu país, la seva nació, si esdevé un estat anirà enda­vant sem­pre, mai endar­rere, que si ha anat endar­rere és perquè li deien el que havia de fer i no podia pren­dre les pròpies deci­si­ons. D'això n'esta­ven con­vençuts total­ment el més de milió i mig de cata­lans, ells i elles, l'Onze de Setem­bre, aple­gats dins la V, aque­lla riuada de per­so­nes de tota edat i pro­cedència. Con­vicció ferma, i con­fra­ter­ni­tat.

Si pots deci­dir a cada moment el camí, els errors que come­tis només seran teus, però també els tri­omfs. Estant sotmès, no sola­ment els tri­omfs se'ls atri­buirà un altre, sinó que les falli­des te les car­re­ga­ran a tu. Ai dels vençuts.