Unitat i disgregació

Torna a repicar Rajoy que la unitat d'Espanya és “plural” i sagrada. No hi pluralisme en la sacralització, més enllà de la Santíssima Trinitat, que tants motius d'amable discussió van donar a Joan Fuster i a mossèn Espasa. La pluralitat d'Espanya són el PP i el PSOE. L'unitarisme són el PP i el PSOE, que ara han fet pinya contra el “desafiament” català. A Catalunya la pluralitat és el Parlament i la unitat –ai!– haurien de ser CiU i Esquerra. Amb aquesta unitat també plural caldria arribar a algun lloc. Esquerra vol arribar, peti qui peti, a la consulta del 9-N. Convergència, també. Però, com que no vol que peti allò que no ha de petar, vol arribar a una candidatura única en unes eleccions autonòmiques que tindrien caràcter plebiscitari. Aquesta discrepància ha tornat a fer-ho tremolar tot. No ens enganyem: és una discrepància forta. Ahir alguns mitjans de comunicació –que sovint són de difusió– van recomptar els retrets que els dirigents republicans fan als convergents. No se'n refien, en definitiva, pel que diuen aquests mitjans –alguns pagadíssims de poder-ho fer– i pel que sembla que filtra la mateixa Esquerra. Una de les desconfiances més clares és determinar amb seguretat que Mas i Convergència estructurarien aquesta llista amb la pretensió de proclamar la independència si l'opció guanyés les eleccions. Si tot fos això... És fàcil de comprovar, aquesta malfiança. Només caldria redactar el programa i el compromís electoral abans de decidir la composició de la llista unitària.