Parlament amortitzat?
La impressió dels ciutadans de Catalunya és que els fils de la gran política es mouen des del Palau de la Generalitat i des de La Moncloa. I que a vegades també el carrer, les teles i els smartphones hi tenen alguna cosa a dir. En canvi, la percepció del paper del Parlament de Catalunya, la seu de la nostra democràcia representativa, és de pura escenificació d'uns acords o desacords forjats fora de la cambra. I és que hi ha indicis per pensar que la funció representativa del Parlament actual ha quedat obsoleta, superada per la voràgine de la batalla per l'autodeterminació. Formalment, la cambra i les seves comissions van complint l'ordre del dia. Però, com fa visible allò que és l'essència de qualsevol parlament, és a dir, l'exercici de la sobirania? On s'és vist que en qüestions fonamentals, les decisions de les majories obtingudes al Parlament no puguin ser executades? En quin parlament democràtic del món les minories imposen les seves resolucions a les majories o, simplement, fugen per no perdre la votació, com passà dimecres?
Fem memòria. La important declaració de sobirania de gener de 2013 que reconeixia al “poble de Catalunya” el caràcter de “subjecte polític i jurídic sobirà” va obtenir 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions. Contra la resolució el govern del PP (absoluta minoria a la cambra) hi va presentar recurs i el Tribunal Constitucional la va tombar. Contra el recent acord del 19 de setembre, quan el ple aprovava folgadament la llei de consultes (106 vots a favor i 28 en contra), Rajoy ràpidament hi va presentar recurs i va ser tombat el mateix dia pel TC. Aquest dimecres diputats espanyolistes amenaçaven els de la majoria amb el Codi Penal. Parlem d'un parlament o d'una caricatura del millor Goya?
L'actual composició dels grups de la cambra sembla respondre molt malament al mapa actual dels partits que les enquestes d'opinió van detectant. Alguns partits ja han experimentat crisis internes profundes a causa de la presa de posició sobre la independència. D'altres se suposa que han perdut o guanyat possibilitats en la correlació de forces parlamentàries.
Ara bé, hi ha una raó fonamental que aconsella la conveniència de dissolució d'aquest Parlament. El mandat d'aquest parlament no respon ja a les prioritats i als programes dels partits i coalicions que van presentar-se a les eleccions del 25-N del 2012. La dinàmica política d'aquests dos anys de legislatura no ha parat d'alterar les estratègies i la mateixa identitat dels partits.
El clam per la independència és ara la clau de volta del nou escenari polític a Catalunya i a Espanya. Per això, l'actual Parlament, marcat pel seu caràcter de cambra regional d'Espanya, va quedant deslegitimat. De fet, president i ministres del govern de Madrid, Corts generals, Consell d'Estat o Tribunal Constitucional, tots se'n riuen, de les majories del Parlament de Catalunya.
L'única via per superar aquest cul-de-sac de la política catalana és un nou mandat clar, inequívoc, d'un nou Parlament. Ho deia Carles Viver i Pi-Sunyer a Els matins de TV3: l'actual Parlament no té el mandat explícit de les urnes per iniciar el camí cap a la independència. El camí a seguir, segons aquest insigne jurista, president del CATN, seria després d'unes eleccions plebiscitàries: proclamació inequívoca de la sobirania, notificació a la Unió Europea i al govern espanyol de la voluntat d'esdevenir estat independent i inici de negociacions amb el govern d'Espanya per a la separació.
