Avui és festa
Pragmàtics
El màrqueting de la situació política a Madrid i Barcelona l'han encarregat a venedors de cotxes que es vanten que el seus vehicles no tenen marxa enrere. El meu mecànic, però, em diu que se'n veuria un bull de recomanar un cotxe que no tingués marxa enrere. És el tipus de metàfora que els pragmàtics d'aquest món troben la mar d'encertada. El problema és que els líders polítics la solen trobar massa tova. Un dels grans pragmàtics de la política britànica, l'impulsor de la tercera via entre la vella esquerra i la nova dreta, va ser Tony Blair. Ara bé, en els seus discursos solia afirmar que ell era dels que no feien mai marxa enrere. L'electorat britànic, educat en el pragmatisme i en la política de trobar el camí del mig, l'entenia perfectament: li tolerava la retòrica radical però li comprava les reformes pragmàtiques que aplicava. El pragmatisme d'arrel anglosaxona s'ha basat en quatre principis senzills: fiar-se més de les dades que de la teoria; fixar-se en els efectes de la situació i no en els relats èpics; comprovar si una cosa funciona encara que no respongui a idees preconcebudes; i, sobretot, passar les idees pel filtre de la realitat per canviar de direcció si no serveixen per al que es pretenia. Felipe González va tornar il·luminat d'un viatge oficial a la Xina perquè l'ancià Deng Xiao Ping li va recordar la vella dita xinesa: “Gat blanc? Gat negre? L'important és que caci rates.” Una lliçó de pragmatisme. Va ser l'època en què el PSOE va trobar que el socialisme a l'espanyola es podia traduir en la modernització (capitalista) d'Espanya. A Catalunya Pujol ho va reformular en l'eslògan “peix al cove”. González i Pujol, com Blair, van obtenir grans majories parlamentàries. El seu llegat no és pas immaculat. Ara, en aquests temps d'impasse i turbulència continguda, el president Mas ens ha proposat una curiosa dialèctica: s'ha de ser capaç d'activar, alternativament, la testosterona i la neurona. Torna la vella dicotomia catalana: el seny o la rauxa.
