Insubmissions

Mantenim els ànims i els esperits vibrants, i quan se'ns demana que omplim les places ho fem amb una certa facilitat. Aquesta mateixa setmana, en horaris i condicions meteorològiques que no eren fàcils, en vam tenir uns quants exemples.

El Tribunal Constitucional i el Partit Popular, amb la seva concepció estreta del món, amb la seva actitud no sé si intransigent, astringent o les dues coses i aquell perpetu ressentiment irritat que no poden ocultar, són l'enemic ideal, és veritat; però si te'ls escoltes, si fas el cor fort i segueixes atentament els seus arguments, pots descobrir que, a més de tot això, són també la prova vivíssima de la degradació del sistema democràtic d'aquest país, o d'aquell, o de tots dos. No branden la bandera d'una, grande y libre, ja no els cal: la defensen a l'empara de la democràcia. D'una versió rebregadíssima de la democràcia que els va de perles. No parlen de la uniformitat patriòtica dels falangistes, prietas las filas, recias, marciales, però, per herència genètica, la cobegen amb poc dissimulada intensitat i la persegueixen esgrimint la llei i la civilització. Els camins són diversos, canviants i a vegades inescrutables, però la custòdia obsessiva de l'Espanya eterna que caracteritza la dreta espanyola (i que contamina bona part de l'esquerra) és sempre la mateixa, i en aquests moments de la història, qui els ho havia de dir, han trobat la forma d'expressar-la invocant el respecte a la convivència, a les regles del joc, a la Constitució o a l'estat-nació modern. Utilitzen els mecanismes de la democràcia amb la mateixa sensibilitat i respecte que abans utilitzaven l'exèrcit, però ho plantegen com si fos això o la barbàrie. Des de la perspectiva del lleó, la llei de la selva és un sistema social magnífic, i aquí el lleó són ells, i el model democràtic que ens ha quedat afavoreix qui té la queixalada més poderosa. Hauríem de parlar de drets i legitimitat perquè, si parlem de llei i ordre, juguem en terreny contrari. Difícilment trobarem cap altre camí que no sigui el de la insubmissió, i em sembla que no ens hauria de fer mandra denunciar que la democràcia vigent és un sistema sense ànima, absolutament pervertit, ple de formalitats buides. Hi xoca l'ambició sobiranista de la major part dels habitants d'aquest país, però també hi va xocar la desesperació dels afectats per la hipoteca, abocats als desnonaments fins que es van organitzar en les PAH i van transgredir unes regles fetes a mida de la banca. I també hi xoca la indignació de la multitud que ja s'ha adonat que les forces polítiques majoritàries, per allò de les portes giratòries i de la casta i les esclavituds del finançament dels partits polítics, han permès que els grans poders econòmics s'hagin fet una món a mida i que els responsables de la crisi n'hagin esdevingut els beneficiaris i hagin sumit mig país en la misèria.

No és cap casualitat que surti gent amb cua, hàbits o vestint diverses samarretes reivindicatives que defensa la ruptura democràtica. A uns quants milions de catalans no se'ls deixarà cap altre camí.