Vaga

Ja està, ja ha arri­bat. Sem­bla men­tida com passa el temps, oi? Fa qua­tre dies que enganxàvem gomets i ara, mira: la meva filla petita –14 anys– demà farà vaga. La seva pri­mera vaga! Com que els alum­nes de ter­cer d'ESO del seu ins­ti­tut neces­si­ten el permís dels pares per adhe­rir-s'hi, la con­dició sine qua non per tenir-lo era que s'informés bé sobre quin és el motiu de la vaga, qui la con­voca, qui s'hi ha adhe­rit, qui­nes mobi­lit­za­ci­ons hi ha pre­vis­tes, etc. I que hi refle­xionés, és clar, i que sabés també que una vaga no és una fri­vo­li­tat sinó un dret fona­men­tal amb les seves con­seqüències, que en segons quins nivells d'estu­dis no es poden per­dre gratuïtament dies de classe, i que mol­tes eco­no­mies no supor­ten el càstig mone­tari que com­por­ten. Però us he de con­fes­sar que a casa ens ho hem mirat amb molta sim­pa­tia perquè la causa de la con­vo­catòria –la sus­pensió cau­te­lar de la con­sulta del 9-N– és més que justa, i el lema “Bui­dem les aules, emple­nem les urnes”, espe­rançador. Segueixo pen­sant, però, que tret d'hon­ro­ses excep­ci­ons, a les aules s'ha par­lat poc del procés, i s'ha per­dut una opor­tu­ni­tat única no pas d'adoc­tri­nar els alum­nes i fer-los inde­pen­den­tis­tes, com diuen alguns, sinó d'expli­car-los el moment que està vivint el país i fer-los viure aquests dies, que demà estu­di­a­ran als lli­bres d'història, amb tots els seus clarobs­curs, en pri­mera per­sona. Una opor­tu­ni­tat poc apro­fi­tada a les aules de par­lar de democràcia, de dis­crepàncies que es res­pec­ten, de lli­ber­tat. En aquest sen­tit vaig estar con­tenta sen­tint el dele­gat d'ense­nya­ment a Girona, Albert Bayot, que en l'acte de començament de curs va dema­nar als ense­nyants que s'impli­ques­sin, que apro­fi­tes­sin el moment per par­lar d'aquests valors que dic. Sense cap por. Amb segu­re­tat, il·lusió i calma. A hores d'ara no s'hi val a mirar cap a una altra banda ni a ser tebis. D'una manera o d'una altra, tots ens hem de com­pro­me­tre.