El nostre sistema de partits

La decisió recent del consell nacional d'UDC i l'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió posen de manifest, per si calia, fins a quin punt el terratrèmol del procés sobiranista ha fet tremolar el nostre sistema de partits. Ja no res s'assembla a res i, per començar, és evident que s'ha produït una caiguda espectacular dels partits principals i una dispersió de les previsions del vot que fa aparèixer una constel·lació de forces polítiques que se situen a la ratlla o bé per sota del 5%. Això pel que fa als electors, però potser el canvi més cridaner s'ha produït a l'interior dels partits mateixos, descol·locats davant els esdeveniments que es van succeint amb una gran celeritat.

Hi ha un element que crida particularment l'atenció. Vet aquí que alguns partits polítics importants, dels de llarga trajectòria, mostren públicament una mancança fonamental que en altre temps hauria estat inconcebible i que, es miri com es miri, no deixa de ser un handicap molt greu que es limiten a administrar com poden per evitar les fractures internes. Em refereixo al fet que forces polítiques com ara UDC i ICV-EUiA no tinguin una posició clara i definida sobre la qüestió més important que, al costat de la crisi econòmica, tenim en aquests moments damunt la taula: la independència de Catalunya. Vet aquí que les direccions i les bases es mostren profundament dividides sobre la pregunta essencial, de manera que, quan ja no tenen més remei que sortir d'una ambigüitat permanent, acaben deixant llibertat de vot als seus seguidors. És, certament, una contradicció que arrosseguen amb problemes i que, fet i fet, els debilita objectivament, per exemple davant els seus hipotètics simpatitzants, que constaten que el partit que voldrien votar no pot formar un criteri clar davant una qüestió tan essencial. D'altres partits, com ara el PSC, han aconseguit formar amb penes i treballs aquest criteri oficial, però sobre la base d'un afebliment i d'una sangonera constant que els porta, en aquests moments, a una estimació de vot del 5,8%: és, no cal dir-ho, una caiguda brutal.

Al cantó contrari, com és natural, hi ha aquells partits que, en una bona mesura, s'han forjat al voltant de la qüestió nacional, de manera que estan totalment còmodes en un debat que els ve com l'anell al dit. Per això ERC i Ciutadans van pujant d'una manera incessant, perquè la seva gent no té cap dubte sobre la seva presa de posició en aquesta matèria. Probablement, més creixeran encara. En canvi, el PP, que teòricament podria aprofitar-se també del marc polític actual, té el greu problema del desgast quotidià que va sofrint i del seguidisme excessiu d'allò que mana el govern de Madrid.

Queda CiU, és clar, el partit en el govern, que també té el desgast de cada dia i que, en realitat, ha sotmès la seva gent a una radicalització nacionalista que comportava una maniobra arriscada. Sembla que el preu definitiu és passar a ser la segona força del país, però en aquest terreny els passos que caldrà fer en el futur més immediat podrien encara allargar-li la vida al capdavant de la cursa després d'unes hipotètiques eleccions plebiscitàries. El principal problema és el seu soci de coalició: diumenge passat, UDC no va resoldre pas el seu problema intern, perquè pot veure's abocada de seguida a iniciar una travessia en solitari que podria fracturar-la internament i estavellar-la contra les roques de les eleccions.

Conclusió evident: tot ha canviat i més canviarà encara. Tot comptat i debatut, potser el més interessant per a la munió de gent que s'ha decebut tant de la política és que una hipotètica –i per a mi desitjable– independència tindria la virtualitat de forçar una remodelació de dalt a baix del sistema de partits de Catalunya. Desapareguda pràcticament la pulsió nacionalista de la vida política, la regeneració seria total, amb un nou espectre de partits que haurien de partir de zero. Una altra de les oportunitats que bé caldria aprofitar...