Un règim amb continuïtat

el referèndum de la Constitució del 1978 vaig poder votar per primer cop. Va anar ben just perquè no va ser fins quinze dies abans que un decret llei d'urgència va canviar l'edat legal dels vint-i-un als divuit anys. Vaig votar no perquè no em convencia la manera com s'havia fet la transició des del règim franquista i també perquè no veia, de cap manera, que aquella carta magna, redactada amb múltiples pressions militars, fos una bona solució per a Catalunya.

Gairebé trenta-sis anys després, la Constitució ha esdevingut una eina inútil per a les aspiracions dels catalans i no pas perquè aquesta no tingui, ben segur, múltiples viaranys, sinó perquè els grans partits espanyols l'han segrestada, des de fa temps, en protecció dels seus interessos. Tot plegat ha deixat en evidència més que mai la feblesa de la lloada Transició espanyola i ens ha refermat en les raons del vot negatiu a la carta magna: la continuïtat, en gairebé tots els àmbits de la societat, l'administració i el govern, d'aquells que ens havien sotmès durant la dictadura franquista. Una continuïtat que, amb el pas del temps, s'ha anat diluint, menys allà on convenia més que ho fes: a Madrid, on hi ha la majoria de les grans estructures de l'Estat. Cert que els que manen ara no són els funcionaris, ni els directors generals, ni els ministres de fa quaranta anys , sinó els seus descendents. Uns fills, néts, joves o gendres amb cognoms franquistes que ocupen llocs clau als ministeris, a l'exèrcit, als tribunals, a la policia, a la banca i als grans partits Uns alts càrrecs imbuïts, molts d'ells, de l'esperit repressor i immobilista dels seus predecessors. Esperit que es fa, si és possible, molt més evident davant el procés sobiranista català. Un petit exemple: l'advocada de l'Estat que va presentar al TC el recurs contra la llei de consultes és filla de l'exministre franquista i fundador del PP, Federico Silva Muñoz, aquell a qui, en plena dictadura, els escolars de Vinaròs van haver de rebre obligats amb una cantarella que molts d'ells encara recorden: ¡Señor Silva Muñoz, bienvenido a Vinaroz! Cal afegir-hi res més, a part que, després de la trista –i cara– polèmica del projecte Castor, a Vinaròs difícilment hi és benvingut ara cap ministre?

P