Sumar per sumar

Una gran part dels votants inde­pen­den­tis­tes de Cata­lu­nya han arri­bat a aquesta posició política per l'ine­xo­ra­ble procés de cons­ta­tar que les alter­na­ti­ves pro­po­sa­des per asse­gu­rar un futur a aquest país s'han reve­lat infruc­tu­o­ses. Són cons­ci­ents de les enor­mes difi­cul­tats del camí cap a la inde­pendència, però ente­nen que no hi ha alter­na­tiva. Alhora, fins fa poc, eren orfes de par­tit al qual con­fiar el vot.

A Con­vergència, en una asi­me­tria fla­grant, sem­pre s'espera que l'inde­pen­den­tista com­pren­gui les sen­si­bi­li­tats més tèbies, les quals, es diu, es podrien sen­tir incòmodes amb una «deriva extre­mista» del par­tit, i se li demana que aigua­leixi les seves aspi­ra­ci­ons en bé de la uni­tat. La con­clusió és que seu al seient del dar­rere, sem­pre doble­gant els seus desit­jos als d'altres que sem­bla que no estan dis­po­sats a accep­tar com­pro­mi­sos.

És sabut que no es poden ser­vir dos senyors o dos prin­ci­pis polítics car­di­nals. Com és el cas de la direcció actual d'ERC, sem­pre arriba el moment que s'ha de donar pre­cedència a l'un o l'altre, per més que es pre­di­qui que s'és un par­tit d'esquer­res i inde­pen­den­tista. I la direcció actual d'ERC ho fa de manera explícita i des­a­com­ple­xada, fins i tot en situ­a­ci­ons tan revol­tants com quan ha aguan­tat estoi­ca­ment ser còmplice neces­sari de les pur­gues polítiques a Cata­lu­nya Ràdio, i asse­gura a tot aquell que vul­gui escol­tar que ho con­ti­nuarà fent en el futur. El resul­tat per a l'inde­pen­den­tista és el mateix: el seu vot és de segona, i quan se li reclama el vot per sumar, en rea­li­tat és per res­tar de les seves legítimes aspi­ra­ci­ons. Un autèntic i des­mo­ra­lit­za­dor sumar per res­tar.

En aquest con­text apa­reix RCat (Rea­gru­pa­ment.Cat), amb una pro­posta política cen­tral: no hi ha futur al marge de la inde­pendència, objec­tiu al qual cal dedi­car tots els esforços col·lec­tius, i qual­se­vol altra dis­cussió per­fec­ta­ment vàlida sobre el model de soci­e­tat desit­jat haurà d'espe­rar per quan siguem inde­pen­dents, l'únic moment en el qual hi haurà els mit­jans i la capa­ci­tat de mani­o­bra perquè una dis­cussió sobre el model de soci­e­tat pugui tenir un impacte real. Això inver­teix l'ordre exis­tent als altres par­tits, i el vot inde­pen­den­tista passa aquí a seure fer­ma­ment al volant: ja n'hi ha prou que li dema­nin que esperi i s'aguanti.

A aquesta pro­posta, s'hi han ves­sat mol­tes crítiques, algu­nes de benin­ten­ci­o­na­des o objec­ti­ves i mol­tes altres no tant. Entre les pri­me­res, n'hi ha una que sobre­surt i es per­cep com una crítica d'enver­ga­dura, perquè, a pri­mer cop d'ull, sem­bla quan­ti­fi­ca­ble: la que diu que l'apa­rició de nous par­tits, amb la dis­persió de vots que això com­porta entre votants que fins lla­vors s'aglu­ti­na­ven al vol­tant de menys opci­ons, cas­tiga la tra­ducció de vots en escons per al con­junt d'aques­tes opci­ons, a causa dels meca­nis­mes de la llei elec­to­ral (d'Hondt). Aquesta crítica diu: és un error l'apa­rició de RCat, perquè, volent asso­lir un progrés per al país, asso­lirà un retrocés per la cai­guda en el total d'escons de les for­ces que es pre­o­cu­pen pels habi­tants de Cata­lu­nya.

Afor­tu­na­da­ment, aquesta crítica és falsa. Seria certa si el total de vots que poden asso­lir CiU, ERC i RCat fos el mateix que el total asso­lit per CiU i ERC en les dar­re­res elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya, el 2006. Però això ignora fets com ara que el 2006 aquest total de vots va bai­xar de 222.662 res­pecte al mateix total del 2003 (i, amb xifres sem­blants, en relació amb els totals del 1999, 1995 i 1992). Si fem la hipòtesi que aquests vots són pre­ci­sa­ment d'inde­pen­den­tis­tes farts de l'ús que s'acaba fent dels seus vots, i que són reco­llits per RCat el 2010 men­tre les altres for­ces polítiques recu­llen els matei­xos vots del 2006, lla­vors la crítica esmen­tada no tan sols és falsa, sinó que apa­rei­xen sor­pre­ses molt interes­sants quan es tra­du­ei­xen els vots en escons. Per esmen­tar només les dues més impac­tants, la suma dels escons de CiU, ERC i RCat pas­sa­ria dels actu­als 69 a 71, i el tri­par­tit no obtin­dria majo­ria (PSC+ICV+ERC = 67).

Tot­hom pot jugar amb xifres, i això només és un esce­nari pos­si­ble, car es pot ben dir que no tots els vots per­duts el 2006 han de ser reco­llits per RCat. En con­tra, es podria dir que pen­sar que no hi haurà cap votant de CiU o d'ERC que se senti temp­tat de can­viar el seu vot del 2006 també és molt irreal.

Les dues úniques con­clu­si­ons sòlides que es poden asso­lir són: que aquesta crítica a RCat és falsa, car hi haurà molts casos en què la situ­ació serà pre­ci­sa­ment la contrària, i que per al votant inde­pen­den­tista ara sí que hi ha una opció a l'horitzó perquè el seu vot doni tant de fruit com sigui pos­si­ble, sense haver d'espe­rar més, sense com­pro­mi­sos ni clau­di­ca­ci­ons. Ara es pot sumar per sumar, i no per res­tar, a la causa de l'inde­pen­den­tisme.