Poca tropa

Hi havien insistit tant com havien pogut: “Societat Civil Catalana espera aplegar milers de catalans a Barcelona.” No en caldria una altra. Convocar milers de persones està a l'abast de qualsevol causa, bona o dolenta. Ahir eren justament uns milers. Se n'han sortit. Però “milers de catalans” no són gaires. Sobretot si es comparen amb els “altres milers” que omplen els carrers convocats per l'Assemblea i per Òmnium. O amb la “majoria silenciosa” d'Alícia Sánchez-Camacho. “Milers de catalans” són ben poca cosa. I ahir eren, com sempre, migrada tropa. Més oficials que soldadesca. Perquè els partidaris de la unitat amb Espanya a Catalunya se senten poc alterats. Molt menys alterats que els que defensen que Catalunya trobi la vida al marge d'Espanya. La coïssor nacional espanyola afecta pocs catalans. No s'hi veien ahir gaires banderes espanyoles, tampoc, a Barcelona. Mil vegades menys que les estelades que aguanten obstinades als balcons. Els entusiastes que s'hi van acostar ahir des de Madrid, Saragossa o València, en alegre expedició patriòtica, van trobar una ciutat indiferent o hostil. Ara, és veritat que per sumar adhesions de manera definitiva i indiscutible cal esperar a les eleccions. I el bàndol nacional espanyol haurà de fer front a una desgràcia imprevista. La part d'electors que fins ara votava Ciutadans més inquiets per la corrupció que per la secessió es podrien decantar per Podemos, que diuen
que cal omplir Catalunya d'urnes
el 9 de novembre.
Encara seran menys.