Santos

Carles Santos és un geni. Fa anys que ho dic tantes vegades com en tinc ocasió. Ara acabo d'escoltar el seu últim treball: Lo bo va per baix, 2,55 hores de piano de Santos per Santos, en quatre CD, que és enlluernador. Aquest àlbum reuneix el Santos de sempre –trencador de normes, enèrgic, sensual, etc.– i hi afegeix molt d'ofici. Impossible d'escoltar-lo llegint el diari. És un treball absorbent, esclatant, irreverent, explosiu, i alhora hi ha una tendresa i una suau sensualitat que emergeix entre el ritmes atonals que et crispen, que el martellegen, que et penetren com un ganivet clavat en un tros de fusta. La brillant energia del compositor de Vila-real és incomparable: no s'assembla a ningú, no té altra escola que la pròpia. A més, la seva música no es pot realitzar sense un profund coneixement dels grans clàssics, per més irreverent i tabustoll que sigui. De sobte, enmig del crit del piano (diuen que ha trencat més d'un piano en alguns espectacles), de l'efervescència aparentment caòtica (però sàviament mesurada), enmig del paroxisme de notes que volen agredir-te i que tu entomes amb espant i delícia, doncs enmig d'això, apareix la veu humana, la d'ell mateix, amb uns tocs de blues i de flamenc, i també com un recitatiu que sembla que vulgui besar la fusta colpejada pel ganivet. Si mireu la Viquipèdia, veureu que el consideren hereu de l'avantguardisme de Joan Miró i de Joan Brossa, i també explica que, a més de compositor i pianista, és fotògraf, ha fet cinema i és també escriptor. En tot el que fa, enlluerna i excita.

Aquí, a la nostra nació, els Països Catalans, de vegades tenim genis, i la música no n'havia de ser una excepció. Serem un gran país independent, sense el ròssec de l'endarrerida Espanya i els seus nefastos governants.

Per cert, una altra bona notícia: la imminent nova novel·la de Jordi Coca, El diable i l'home just, que no ens podem perdre. Ja he llegit el primer capítol a la xarxa, i, caram, que bo que ets, Coca.