Cervesa amb gust de llibertat

L'Oktoberfest, o festa de la cervesa, és una de les cites inevitables quan vius a prop de Calella i t'agrada aquesta beguda. Malgrat que es tracta d'una celebració molt encarada al gaudi dels turistes centreeuropeus, amants de les gerres de litre i de la música de banda, els caps de setmana també atrau un públic molt més heterogeni al qual ja fa el pes un ambient sorollós i amb olor de frankfurt, i que no té cap mania a compartir una taula amb gent a qui no es coneix de res. Dissabte passat, però, l'envelat instal·lat a la platja de Calella afegia un nou incentiu als visitants. Amb l'excusa, o amb l'argument de pes, segons com es miri, que la capital turística de l'Alt Maresme serà la Capital de la Sardana, els organitzadors van tenir la pensada de fer pujar a l'escenari una cobla, la cobla Marinada per ser més concrets, perquè els més de mil assistents que omplien en aquell moment l'espai fessin un tastet de la cultura genuïnament catalana. L'experiència tenia els seus riscos, sens dubte, perquè la formació encapçalada pel flabiol i la tenora no té res a veure amb els trombons i tubes que abunden en les bandes bavareses i que han fet de fil conductor des dels inicis de l'Oktoberfest. A més, la reacció del públic també era una incògnita davant el canvi sobtat de programa. Però ja se sap que qui juga a casa ja surt amb cert avantatge al camp, i quan els components de la cobla Marinada van encetar els primers compassos, els participants en l'Oktoberfest van respondre amb el mateix entusiasme que davant dels seus músics d'origen. Tant és així que sota l'escenari es van improvisar les primeres rotllanes per fer sardanes, i hi eren tant aquells que saben comptar-les com aquells que s'hi van afegir tant per curiositat com per simpatia.

L'actuació de la cobla no es va allargar gaire. Tampoc calia abusar de la bona predisposició dels visitants centreeuropeus, que a cada nova interpretació aixecaven les gerres amb renovada alegria. La cirereta del pastís pels ideòlegs de l'actuació va arribar amb les primeres notes de La Santa Espina. La coneguda peça d'indiscutible connotació catalanista d'Enric Morera i amb lletra d'Àngel Guimerà va ser ràpidament corejada per una part dels assistents. Potser si hagués estat Els segadors la resposta que hi va haver un cop acabada la música s'hauria pogut vincular a una clara intencionalitat política en els temps que corren. Però no parlem de l'himne de Catalunya i ningú no va pujar a l'escenari a encendre els ànims reclamant una reacció. Sense cap d'aquests al·licients, però, dins l'envelat de l'Oktoberfest es van començar a sentir crits d'“independència” que es van estendre arreu. I algú dirà que no va ser tothom. I té raó. Ara, també és igual de cert que, un cop les consignes van emmudir, tothom, sense excepcions, es va afegir a l'aplaudiment final.