Més difícil encara

La filigrana d'Artur Mas ha deixat una sensació agredolça arreu. Convé enumerar-ne sensacions. En primer lloc, la premsa internacional l'ha celebrada com un gol del president de la Generalitat per l'escaire a l'Estat. Alhora i de retop, Mariano Rajoy i la seva maquinària tot no saben què fer-ne. D'un costat, el president del govern espanyol té la temptació de liquidar la qüestió ridiculitzant-la. De l'altre, les milícies auxiliars li demanen sang i no conceben la possibilitat que a Catalunya es voti ni que sigui en el bombo de la rifa. Atrapat en la dualitat, Rajoy no sap què és pitjor, deixar que els catalans facin “la costellada” o mantenir la intransigència pel fer prevaldre el seu dret Estat. Pel que fa als partits polítics catalans que fins ara feien pinya sobiranista, també han quedat desconcertats. Van demanar a Mas urnes al carrer “peti qui peti” i ara la petada no els acaba de convèncer. Als uns, perquè en realitat el que volien era desgastar el líder de CiU i deixar-lo en l'evidència més profunda com un pixatinters abans d'anar a eleccions amb més força a les mans. Als altres, perquè no acaben de veure en tota la jugada un mínim d'eficàcia. Tots són ais! Finalment, hi ha la gent, el poble sobirà i tot això i allò. Els entusiastes que han omplert els carrers amb riures i banderes i que volien votar el 9 de novembre. Es mouen entre l'estupefacció, la desil·lusió, la incertesa i encara les ganes d'omplir les urnes d'independència. President, ens heu ben descol·locat!