Pujolejar

L'altre dia, mentre Mas presentava la seva alternativa al 9-N, no podia deixar de pensar en Jordi Pujol. El president pujolejava. Des que s'han carregat Pujol, en aquest país tot déu pujoleja. Fins i tot el Quim Arrufat semblava un vell convergent l'altre dia entrevistat per l'Antoni Bassas. Deu ser la por a la llibertat, o la por que les coses surtin de mare. Mas pujolejava, manipulava les pors i els desitjos del país com la CiU dels vells temps, amb aquell xantatge de nosaltres o Espanya. Amb aquella superioritat moral que dóna representar l'statu quo i, alhora, poder presentar-se com a víctima –perquè l'Estat ja paga el preu per tu–. L'altre dia, Mas em va semblar tan audaç que més que el president de Catalunya, feia l'efecte de ser el president d'un partit polític. Això em semblaria molt bé si no fos que parlava a un país que ja no existeix o que és fulla morta. Si no fos que, a diferència dels temps de Pujol, ara les mitges veritats resten. El que matarà CiU no serà el cas Pujol, serà no haver entès que s'ha acabat el pujolisme. La independència va sobretot de tornar el significat a les paraules, de posar fi al tu ja m'entens i als jocs de guarderia, va de tornar la qualitat al país i a la política. Per salvar la tercera via, Mas va desgastar el seu capital polític: aquesta és la veritat, i aquesta és la seva unitat de porcellana. Sense Mas, avui no es pot fer la independència. Però aviat es veurà que, amb Mas, tampoc no es pot fer, i llavors CiU acabarà com el PSC, convertit en una agència de col·locació. El que Mas es carregarà amb la seva comèdia de don perfecto no serà el país, serà l'espai de centredreta. Això és el que obliden els que somien en un partit del president per extorquir Espanya. De moment, la consulta participativa només és el macarró traient a passejar la seva noia en roba interior amb l'esperança que el client barbut la compri. Ens agradi o no, així serà mentre CiU no tingui força per presentar-se sola amb un programa igual d'independentista que la CUP i Esquerra.