Opinió

La crònica

La confessió

“Pare, m'acuso d'haver-me posat d'acord amb 24 per­so­nes més, ara fa 36, per tal de per­pe­trar un crim: obrir una lli­bre­ria. Tot just des­pertàvem del son dels infants pro­mo­gut pel fran­quisme i tot sem­bla­ven flors i vio­les. Lla­vors, un grup de teme­ra­ris vàrem con­sen­tir en el mal pen­sa­ment col·lec­tiu que era neces­sari tren­car mot­lles –ho dèiem així– i una de les metes era acon­se­guir que Girona tingués una lli­bre­ria amb cara i ulls. Començaven a edi­tar-se lli­bres que expli­ca­ven les coses sense embuts i neces­si­ta­ven una pla­ta­forma que els fes arri­bar al públic, sense reser­ves men­tals, reli­gi­o­ses ni polítiques.

Era urgent acon­se­guir un local per als nos­tres abjec­tes propòsits i, amb el lide­ratge de Jaume Cur­bet fill –que ja haurà hagut de ren­dir-ne comp­tes a l'altre món–, els mals pen­sa­ments es varen con­ver­tir en acci­ons deplo­ra­bles. Aquest vici ens va cos­tar uns diners –no massa, però força per a nosal­tres– i així va néixer, no goso ni dir-ho, la Lli­bre­ria 22. No es tro­bava un nom ade­quat per el com­plot i es va impo­sar el que era evi­dent: el número de l'immo­ble, al car­rer de les Hor­tes. Molta ima­gi­nació!

Però va esde­ve­nir-se el més perillós: vàrem acon­se­guir cap­tar un líder, un fanàtic, un indo­cu­men­tat, un per­de­dor: Gui­llem Ter­ri­bas, que tot just havia fet la mili a l'Àfrica i cobe­java propòsits impen­sa­bles –donar a conèixer els lli­bres, els autors, els edi­tors, remoure l'assos­se­gat pano­rama gironí amb la irrupció dels lite­rats de més pres­tigi–. Un dia o un altre, han pas­sat per aquell antre de per­dició la majo­ria de la gent que escriu i dels que edi­ten, dels que tra­du­ei­xen i dels que ver­si­o­nen, dels crítics i també d'un públic de la més vari­ada pro­cedència, en una ina­ca­ba­ble ras­ta­llera de pre­sen­ta­ci­ons, actes i tertúlies.

Per tant, pare, dic una cosa en descàrrec: va ser un pecat col·lec­tiu, una mena d'orgia lle­tra­fe­rida, i si cal asse­nya­lar-ne un cul­pa­ble màxim, seria l'ano­me­nat Ter­ri­bas, que ens va arros­se­gar a tots –i molta altra gent de Girona, compte!– vers la ignomínia de la lle­tra impresa. Mal m'està d'asse­nya­lar un altre peca­dor, ja ho sé. Però no puc estar-me de con­fes­sar-ho! I la seva acció ha estat rein­ci­dent, temerària i ina­ca­ba­ble!

Con­fesso, a més, que del fruit d'aque­lla per­versa idea no n'hem vist ni un ral. En els 36 anys d'història, ni una sola vegada s'han per­ce­but divi­dends, ni die­tes, ni sobres, ni tar­ge­tes opa­ques. Res! En el pecat, com se sol dir, hem tro­bat la penitència. Per això, diven­dres, quan es va pre­miar la Lli­bre­ria 22 a l'Audi­tori per part de Liber­press i en Gui­llem va sor­tir a rebre el guardó –que no té dotació econòmica–, vaig con­si­de­rar que era impres­cin­di­ble una con­fessió pública, ara que està de moda.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.