Serà possible

Ahir va ser un altre gran dia per a la història de Catalunya. El poble ha reconduït el procés. L'estratègia és la determinació i la unitat. I ha fet caducar la batalla partidista en un temps rècord. Si els esdeveniments dels dies anteriors es mesuressin en termes d'estratègica política i de partit, CDC va passar la mà per la cara a la resta de partits que formaven el gerro de porcellana fina del consens per la consulta. No només ha ofert una alternativa transversalment engrescadora per mantenir viu el caliu del procés, sinó que ha posat en evidència la falta d'alternatives viables dels altres partits. Un cop Mas va proposar la consulta de cara a la galeria pel 9-N, va connectar amb els catalans que fa temps que només esperen sentit comú dels seus representants polítics. També era estratègia, és cert, però era, és, la bona. ERC va voler mantenir la seva postura oficial de votar la consulta suspesa, però molts dels seus votants ja havien fet el procés mental de dir: “Bé, aquesta nova no és la consulta que volíem, però l'hem de convertir en un acte massiu de reivindicació i ja farem eleccions plebiscitàries.” El partit va haver d'anar a remolc. Dins d'ERC hi ha qui ha volgut liderar el procés enfilant-se sobre les enquestes electorals. Políticament, Mas ha fet saber a ERC que les enquestes poden anunciar el que sigui, però qui té 50 diputats i lidera el procés és ell. I ha avançat per la dreta els estrategs d'ERC.

El cas d'ICV és diferent. A Herrera li ha anat bé agafar-se a la primera esquerda per fugir corrent d'una consulta que l'incomodava molt perquè havia de demanar el vot per la proposta més descafeïnada i indefinida. I culpar CiU de tots els mals sempre és un recurs que ven bé el seu producte. Ell diu que no anirà a votar el 9-N, però molts votants d'ICV hi aniran, cosa que evidencia la dificultat per aglutinat el seu electorat per la incapacitat d'establir una postura homogènia que quadri amb cap on va el país i la seva gent.

Les CUP, en canvi, van ser els més conseqüents. Eren els que havien assumit més contradiccions en favor del consens, però tot i que es va trencar van apuntar-se a la votació reivindicativa del 9-N. Sens dubte, són els que tenen més contacte amb la gent, i actuen en conseqüència.

Però no es tractava de
mesurar-ho en termes d'estratègia partidista, sinó d'estratègia col·lectiva de país. Per això faltava veure com posaven ciment a la porcellana l'Assemblea i Òmnium. Ho han fet, amb sentit comú i determinació. “Tot està per fer, i tot és possible.” Serà possible.