Esquivar la consulta

El denominat procés participatiu és una amenaça greu per a l'hegemonia de l'independentisme. Representa una maniobra del govern de la Generalitat, que encara no ha fet res efectiu per a la creació de l'estat català, per retornar tota la responsabilitat del procés a una ciutadania amb una capacitat precària d'organització. Si l'única via legítima d'expressió de la voluntat popular independentista són unes eleccions en les quals els partits es presentin amb la declaració unilateral d'independència, per què plantejar el repte intermedi de la consulta edulcorada que divideix i pot erosionar la majoria sobiranista? Per guanyar temps? Encara que es digui que amb Mas “mai no havíem arribat tan lluny”, el cert és que ni el president, ni el seu govern, ni la majoria parlamentària que li dóna suport no han fet encara un pas determinant cap a la secessió. Tot ha fracassat (la declaració de sobirania, l'intent de transferir la competència per autoritzar referèndums, la llei de consultes no referendàries) així que encara avui es pot continuar dubtant si la intenció profunda dels actors polítics és la llibertat nacional de Catalunya o és instrumentalitzar l'independentisme per continuar en el poder.

La nova configuració del 9-N es fonamenta en l'absència de participació pública, en un format molt similar (i tal vegada encara amb menys garanties) que el de les consultes municipals desplegades durant els anys 2009 i 2010. Com aleshores, es pretén que l'acció ciutadana substitueixi la manca de coratge i de fermesa del lideratge polític que no ha estat capaç ni d'organitzar un referèndum tot desobeint el Tribunal Constitucional espanyol ni tampoc té la suficient gosadia per anar directament a unes eleccions amb el compromís inequívoc de declarar la independència. Un escenari funest seria un 9-N improvisat (cosa molt probable atès que, de moment, no hi ha ni marc normatiu ni la mínima estructura que hi va haver a Arenys de Munt el 2009 i a les successives onades de consultes), un 9-N farcit d'indeterminacions (començant per la base ciutadana que té dret a participar) i un 9-N, en conseqüència, amb un alt risc de vaguetat per computar les xifres de participació, que poden no ser gaire altes. En aquest sentit cal recordar que una xifra de participació inferior al cinquanta per cent del cens de la consulta (que incloïa estrangers i majors de 16 anys) pot proporcionar molts arguments als detractors del procés per no anar més enllà i ferir-lo de mort, això per no parlar de les dificultats que a Europa i al món hi hauria per entendre la voluntat catalana que s'hauria expressat de forma irregular i sense reflectir una majoria clara. Un problema afegit és el de la pregunta encadenada que, com ja vam comentar, no supera els estàndards internacionals de claredat i el seu còmput a vint dies de la cita continua essent un interrogant. Si l'operació de CiU i de Mas ha consistit a trencar el pacte amb les altres forces favorables al procés, entre les quals ICV, que va ser un dels motors principals a l'hora d'imposar la primera i diabòlica pregunta sobre l'“Estat”, no hauria estat millor reconduir la qüestió a un enunciat sobre la independència que es respongués “sí” o “no”? O és que els principals partidaris d'aquesta confusió i de la presència desproporcionada de la “tercera via” en l'enunciat són a CiU?

En aquesta tessitura, doncs, no és es-trany que l'ANC i també forces polítiques com ERC i la CUP, encara que hagin decidit ajudar a la celebració del 9-N, demanin a Mas una data per a l'única consulta possible que a aquestes altures es pot plantejar en el marc espanyol: unes eleccions al Parlament, i que aquests actors treballin no tant per la llista única sinó per allò decisiu:
que puguin guanyarper àmplia majoria aquestes eleccions les formacions que duguin la DUI al programa. Cada vegada sembla més evident que el 9-N és un embull que cal esquivar de la millor manera possible i cal evitar de totes passades que el gest tàctic de CiU esdevingui una fossa per al sobiranisme de la qual costi molt aixecar el vol.