Meditació a cal barber
M'havia de fer una foto de carnet per a la renovació d'un document. Jo em pensava que això de les fotos de carnet ja era una antigalla, però es veu que no, que encara se n'han de fer algunes. Em va venir al cap aquella quarteta de Les Decapitacions de Pere Quart, que, sota l'epígraf Foto de passaport, diu: “Un instant dins la cabina / he posat cara de festa / perquè em servissin la testa / damunt plat de cartolina.” I vaig pensar en tots aquells fotomatons (no puc sinó fer servir la gràfica paraula castellana, per bàrbara que sigui) que, fa un parell de dècades, et trobaves, aquí i allà, a les ciutats. ¿Què se'n deu haver fet? Passa com amb les cabines telefòniques: entre els mòbils personals i els locutoris col·lectius, no crec que tinguin gaires beneficis. I les que encara queden, com els fotomatons, ara fan una pèssima impressió: com si esperessin que algú tingués la misericòrdia de desmantellar-les.
He escrit “al barber”, però hi hauria d'haver posat “a la perruqueria”. Potser m'ha traït el record d'aquella història esplèndida, tan ben escrita, tan plena d'ironia gens enfarfegosa, de Joan Rendé: El barber violador. Protagonitzada pel Baronet, un pintoresc barber de poble, és una de les millors novel·les catalanes que he llegit els últims trenta anys. O potser m'ha enredat el record que tinc dels barbers de la meva infància. Quina noble professió, la dels que et fan la barba i et tallen els cabells! Han de tenir cura, però, d'anar ben nets, perquè una aixella mal orejada és la condemna d'un barber. Recorda l'editor Vergés que Josep Pla solia explicar una anècdota referida al de Palafrugell. Sembla que, en traspassar la porta del seu establiment, l'escriptor deixava caure: “Si calles, et donaré propina.” I és que els barbers, per entretenir les llargues hores de feina a peu dret, són (o eren), de natural, garlaires. Molt abans d'internet, ja existien les barberies. I, a diferència del núvol virtual, dins el qual el món es presenta en una perfecta confusió, allà dins, en una barberia de tota la vida, el món sempre ha tendit a ser arreglat (és un dir). Tres o quatre parroquians: l'un, carablanc, entomant la carícia de la navalla; els altres, mig xerrotejant, mig analitzant severament les fotografies centrals de la revista Interviú.
Jo ja fa molts anys que no entro en cap barberia, sinó que sóc client de la millor perruqueria de Vilafranca, la que regenta la meva amiga Montse Bonet. Tot, allà dins, és d'una refinació màxima. Donaries propina perquè la perruquera t'expliqués coses, perquè t'encomanés la seva vitalitat, la seva manera de fer. Quan jo era molt jove, anava dos cops l'any a cal barber perquè em tallés els cabells. Ara que ja gairebé no ho sóc, vaig un cop al mes a la perruqueria perquè m'arreglin el cap. Hom pot creure, erròniament, que els únics que tenen la facultat d'aconseguir-ho són els psicòlegs i els psiquiatres. Fins que no es demostri el contrari, però, el cap és una entitat indissoluble, formada per una superfície externa, més o menys boteruda, i un contingut extremadament laberíntic. La Montse m'arranja la part diguem-ne de fora del cap. La pilosa, en concret.
El color grisós a les temples, o, encara pitjor, la manca de cabells són símptomes inequívocs, impietosos, de l'avanç dels anys. Però, tot i això, és un privilegi poder atenuar la tristesa de veure com envelleixes amb una visita a la perruqueria de la Bonet. Un poema molt conegut de Francesc Parcerisas du per títol Afaitat: “La fulla, abans ràpida i freda, / ja no llisca, tensa, per la pell / amb frec plaent d'esquí jovenívol.” I acaba: “Potser si evites, astut per força, / la marca vergonyant d'un tall / podràs oblidar que l'aliança amb el cos / ja ha començat a dissoldre's.” Cal acceptar-ho: arriba un dia que l'aliança amb el cos fa figa. La closca se t'ha desforestat. Que agradable, però, poder-ho constatar en una perruqueria com aquesta, en què et comencen rentant el cap i fent-te un massatge amb essència d'espígol o de menta!
