A cremallengües
Les imatges que palpiten sota les aparences
Joan-Lluís Lluís / [email protected]
ot ens parla. O, més aviat, ja que el verb parlar implica una acció conscient, sembla que tot pugui parlar-nos. Un núvol, una paret, una calçada humida, l'escorça d'un arbre, un pilot de roba mal plegada. Tot pot existir sota tot. I no creieu que els efluvis estiuencs, talment una droga suau però persistent, han començat a alterar la meva percepció de la realitat. Es tracta aquí d'un fenomen psicològic conegut com a pareidolia. Una paraula complicada formada a partir del grec eidolion –forma– i para –a costat–. Veure formes a costat de la realitat. Com les cares que podem veure en roques, siluetes d'animals en crestes, figures humanes dibuixades en un tronc d'arbre. O també el rostre malhumorat a la part davantera d'alguns cotxes, que semblen haver estat dissenyats per atemorir els altres conductors. Es tracta d'un fenomen proper a la il·lusió d'òptica però que implica l'acció de la subjectivitat de l'observador.
Efectivament, si la il·lusió d'òptica correspon a un fenomen que afecta tots els humans, en canvi la pareidolia implica una visió personal i, sovint, un pòsit cultural. Així, fa poc, va circular per les xarxes socials la fotografia d'un núvol solitari que semblava dibuixar el mapa de Catalunya; és clar que tan sols qui coneix aquest mapa pot haver-lo identificat i, potser, commoure-se'n. Aquesta subjectivitat fa que aquest fenomen interessi els psicòlegs, com ho demostra el famós test de Rorschach, a base de taques que cal interpretar: al film The Watchmen, de Zack Snyder, es pot entendre com la mateixa taca pot deixar veure una papallona o el cap obert en canal d'un gos, dues visions amb implicacions psicològiques bastant divergents.
Aquest fenomen és conegut des de fa temps i és també una manera potent de fer funcionar la pròpia imaginació. Ja ho deia Leonardo da Vinci al seu Tractat elemental de la pintura: “No faré cap dificultat a incloure entre els meus preceptes una nova manera d'inventar; és poca cosa, certament, i podria semblar ridícula: pot ser molt útil, però, per obrir l'esperit i fer que sigui fecund d'invents. Si mireu alguna vella paret coberta de pols, o les formes estranyes de certes pedres jaspiades, hi veureu coses prou semblants a les que es troben als quadres; paisatges, batalles, núvols, moviments curiosos, cares extraordinàries, draperies i moltes altres coses d'aquesta mena. Aquesta acumulació d'objectes és molt útil a l'esperit; li forneix una munió de dibuixos i de temes nous.”
Si el gran Leonard ho feia, nosaltres ens privarem d'aquest recurs? Una porta de fusta, una paret pintada, unes estovalles tacades ens criden per fer-nos descobrir mons, objectes, éssers banals o sobrenaturals, talment els que descobria també Max Ernst quan, tot pintant, es deixava endur per la descoberta d'allò que li anava apareixent allà on no semblava haver-hi res. Només cal una mica de paciència, un polsim de serenitat, una mirada a l'encop vaga i atenta, i ganes de xalar amb la mecànica inconscient de la pròpia imaginació.
T