A cremallengües
El rus que estimava els ‘putos' catalans
Joan-Lluís Lluís / [email protected]
l seu accent el delata: és rus. Ell, però, diu que després de disset anys vivint al Maresme ja es considera català. L'he conegut al final d'un acte de l'ANC i veig que li agrada especialment que jo tingui un carnet d'identitat francès. Catalans perifèrics, tots dos, i tots dos amb ànsia d'obtenir algun dia, aviat, la plena nacionalitat catalana. M'explica com va arribar a Catalunya, com es va enamorar d'aquest país i com va sentir-se empès a fer seva la llengua catalana. I envermelleix lleument quan li dic que molts catalans de soca-rel estan més contaminats que ell per castellanismes. Em parla dels cursos que va seguir al Consorci per a la Normalització Lingüística de Mataró, de TV3 i dels contes de Pere Calders, de qui es declara fanàtic. Un rus nostrat. Veig, però, que està amoïnat per alguna cosa que no s'atreveix a explicar. M'inquieta una mica que tot d'una es posi a parlar més baix i miri de reüll els assistents a l'acte de l'ANC mentre abandonen la sala. En un altre context semblaria un personatge una mica caricaturesc d'un film d'espies. Respira profundament i, segur que ningú no ens sentirà, s'allibera: “Però si sabessis el nombre de vegades que he hagut de parlar català malgrat els putos
catalans!”
Putos catalans? Però si acaba de fer-me un elogi amorós de Catalunya. S'explica: “Sovint m'han negat la possibilitat de parlar català, quan em parlen castellà de seguida que detecten el meu accent.” Ah, d'acord. Intento apaivagar-lo, li dic que a mi també em va passar quan era més jove i que, probablement, tenia un accent que podia semblar més francès. I li dic: sobretot, insisteix, no et rendeixis mai.
Un dia aquest complex d'inferioritat ja no existirà, li repeteixo. Un dia, ja no hi haurà catalans per pensar que la seva llengua no pot ser parlada ni entesa per qui no hagi nascut a Catalunya. Fins el més distret dels catalans s'adonarà que si s'ensenya el català a cent seixanta universitats del món és que hi ha gent a tot el planeta que s'interessa per aquesta llengua. Un dia tots hauran integrat que un estranger, quan arriba a Catalunya, no parla necessàriament millor l'espanyol que el català. Que allò dels quatre-cents milions de castellanoparlants en moltíssims casos és irrellevant, ja que la realitat demostra que en general els immigrants aprenen la llengua del país on s'instal·len després d'haver-hi arribat. Per tant, si es troben amb el català, aprenen el català. Sí, li dic, un dia no quedaran catalans que trobin lògic parlar-te espanyol perquè tens l'accent rus. Avui, a Catalunya, es parla català amb centenars d'accents diferents i aquesta és la força d'aquesta llengua. Una llengua sense parlants vinguts de fora és una llengua que només pot fer la viu-viu. I un dia futur tots ens avergonyirem de pensar que abans, a l'inici de segle XXI, alguns catalans escollien la llengua amb la qual s'adreçaven als altres en funció de l'aspecte exterior, de l'accent o del color de pell del seu interlocutor. Ho feien sense adonar-se que era discriminatori, perquè encara no s'havien desfet de paràmetres heretats de la imposició psicològica espanyola, que els feia pensar que el català
era una llengua només d'ús local. Sense veure que estaven perjudicant en primer lloc la seva pròpia llengua i, doncs, el seu propi país. Parlar català ha de ser tothora
i amb tothom. Somriu, el rus; li agradaria veure-ho.
E