Adéu, Barroso

El Parlament Europeu va aprovar ahir la proposta de la comissió Juncker. Això significa que, si el Consell ho accepta, el dia 1 de novembre l'ex-primer ministre luxemburguès es posarà a dirigir la Comissió Europea. Sincerament no m'entusiasma i el resultat de la votació d'ahir és preocupant en molts sentits. Però si hi ha una cosa que em reconforta és que perdrem de vista, espere que definitivament, el senyor Barroso.

Les dues comissions Barroso passaran a la història de la Unió Europa com un autèntic desastre. Per les polítiques concretes que han aplicat però sobretot perquè han desequilibrat la Unió, posant-la en una delicada situació. Els arquitectes de la UE no van fer aquest equilibri complicat entre Comissió, Consell i Parlament perquè sí. El van fer per conciliar les dues grans ànimes de la UE: els estats i els ciutadans, la voluntat dels estats i la voluntat dels europeus en general.

I el pitjor que podia passar és això que ha fet Barroso: convertir un dels pilars fonamentals de la Unió, la Comissió, en un simple secretariat al servei del Consell i contra el Parlament. Bona part dels problemes que tenim vénen d'ací.

És normal que els estats membres de la Unió mantinguen una inèrcia de gestió que els porte a sentir-se còmodes prenent decisions en el lleig edifici del Consell, que ja té una certa forma de búnquer. Qualsevol dels estats europeus està més còmode pactant amb un altre estat que no sotmetent-se a l'interès general dels europeus. Això és comprensible.

El que no ho és i avergonyirà, espere, sempre Barroso és la ignomínia d'haver deixat de defensar els interessos generals dels europeus per a plegar-se sistemàticament a la voluntat dels governs. Bon vent, doncs.