La unitat

La discussió sobre la unitat em recorda aquell debat sobre els orígens de Montilla dels temps del tripartit. Es discutia si Catalunya havia de tenir un president immigrant, quan la qüestió era que el PSC no s'hauria atrevit mai a presentar-lo si s'hagués dit Puigdomènech. Llavors es volia fer veure que el problema era la immigració quan el problema era la colonització, i ara es vol fer veure que el problema és la unitat, quan el problema és que CiU encara no sap si vol la independència. La unitat és l'excusa dels polítics per dissimular les seves pors i l'eina que l'Estat utilitza per controlar Catalunya. La unitat degrada la política, però serveix als partits per espolsar-se la responsabilitat i després fer-se les víctimes. La unitat és la consagració del discurs de la Catalunya dividida, i és el fil de seda amb el qual l'Estat vol que CiU s'escanyi abans no faci la seva transició. La unitat és l'excusa d'aquests catalans que es troben tan a gust parlant d'independència que encara no estan disposats a gaire res per aconseguir-la. La unitat és una trampa perquè l'Estat pugui desbaratar-ho tot d'un cop, perquè si en necessités dos fins i tot tu que ets tan pacífic et revoltaries. Tota la política de CiU, des del temps del pujolisme, es pot explicar a través d'una tendència molt humana a estigmatitzar i a martiritzar el missatger que porta males notícies. El president Mas és l'Estat a Catalunya i, com ens ensenyen els casos de Pujol i de Companys, la millor manera de cuidar-lo és no seguir-li massa el corrent. Si Mas volia unitat havia de fer un referèndum oficial, i no una votació tan aigualida que sembla pactada amb Rajoy. Si volen, ara els espanyols l'acusaran de desobeir el TC igualment, i tindrem un altre màrtir gratuït i un succedani del 6 d'Octubre. La unitat és com aquest zel sobtat contra la corrupció. Torna la gent hipersensible, i li dóna massa distraccions i excuses.