Periodistes

“No m'importa el que els periodistes pensen, m'importa el que saben.” Aquesta sentència, pronunciada durant la investigació del cas Watergate pel desaparegut director de The Washington Post, Ben Bradlee, hauria de ser un dels manaments principals d'una professió que no sempre circula pels carrils del rigor i la decència. Del treball exemplar de Carl Bernstein i Bob Woodward, els dos reporters d'aquell diari que van fer dimitir el president Richard Nixon, en van sortir també un bon llibre i una bona pel·lícula, Tots els homes del president, dirigida pel també desaparegut Alan J. Pakula quan el cinema més comercial també s'entenia com una eina de denúncia social. Com sempre sol passar, però, mentre el mite va adquirint justes proporcions èpiques, hi ha protagonismes que queden injustament ignorats. El de Robert Redford, per exemple, que va ser alguna cosa més que un dels dos actors principals del film. Productor i coguionista de la pel·lícula, Redford va ser en realitat l'home que va aixecar-la i que va aconseguir que la Warner Bros la financés després de ser rebutjada per molts altres estudis. I no només això, els mateixos Bernstein i Woodward han reconegut que la influència de Redford va ser decisiva per donar un altre enfocament al llibre que preparaven, en el qual inicialment els dos periodistes ni tan sols hi apareixien com a personatges. A vegades cal l'empenta d'algú per convertir-te en el protagonista de la teva pròpia vida.

En una de les incomptables entrevistes que des d'aleshores ha concedit Woodward, el veterà reporter –quina paraula més potent, que desgraciadament va passant de moda– proporcionava als futurs periodistes una fórmula per no col·leccionar fes d'errades: “Quan et dediques a informar et mous en un món de dubtes i has de ser sempre escèptic sobre el que et diuen les teves fons.” Els vells mestres ens adverteixen, doncs, que l'escepticisme és també un dels ingredients imprescindibles per mantenir viu aquest ofici que ara està en crisi però que, passi el que passi, continuarà sent una peça insubstituïble en una societat democràtica. “Una mica de ficció pot espatllar el millor relat periodístic i, en canvi, una mica de realitat pot fer creïbles els personatges literaris més imaginatius”, va escriure Gabriel García Márquez. Ell, que coneixia els horitzons infinits de la imaginació literària, sabia que el periodisme té fronteres exigents.