Abans del Procés

Cri­te­ris per divi­dir la història: abans de Crist, després de Crist; abans de la impremta, després de la impremta... I des del 2010: abans del Procés, després del Procés. Abans del Procés les coses eren moo­o­o­olt dife­rents. Hi havia mol­tes esce­ni­fi­ca­ci­ons morals i ideològiques que, amb una faci­li­tat gratuïta, acon­se­guien sem­blar genuïnes. En aque­lla època ante­di­lu­vi­ana era freqüent que un arti­cu­lista de diari, un intel·lec­tual d'esquer­res, un escrip­tor, un col·lega de la feina o un amic de barra de bar es mos­tres­sin hiper­sen­si­bles davant de qual­se­vol escla­fa­ment de drets i lli­ber­tats, davant de qual­se­vol expressió demo­cra­tit­zant que sub­vertís el règim esta­blert. No només m'estic refe­rint al cas para­digmàtic de Javier Nart, ter­tulià sobre­ac­tuat abans del Procés, però que després del Procés va evi­den­ciar que el seu capi­tal de sen­si­bi­li­tat s'esgo­tava de seguida, limi­tant-se al (sens dubte) dramàtic cas dels pig­meus. També m'estic refe­rint a tots aquells que abans del Procés es pre­sen­ta­ven com a atlants del món, i que, a la manera dels intel·lec­tu­als balla­rins de Kun­dera, en una autèntica com­pe­tició de soli­da­ri­tat, riva­lit­za­ven entre si per ser els més soli­da­ris, els més lli­ber­ta­ris i els més tot.

Però aque­lla pro­moció de la marca per­so­nal a través del gènere de l'esce­ni­fi­cació solidària es va estron­car abrup­ta­ment amb l'arri­bada del Procés. Després del Procés tot va ser sus­cep­ti­ble de rima. I aquells antics herois gratuïts van començar a cali­brar molt bé qui­nes cau­ses públi­ques abraçaven, no fos cas que aplau­dir el civi­lit­zat referèndum escocès acabés esquit­xant-los, no fos cas que donar suport a les deman­des de democràcia a Hong Kong se'ls girés en con­tra, no fos cas que cri­ti­car els can­vis en el nou dic­ci­o­nari de la RAE els fes còmpli­ces del lar­vat tota­li­ta­risme del Procés. Després del Procés hom es va pre­gun­tar: “On han anat a parar totes aque­lles flors?” Mun­ta­nyes de quin­ca­lle­ria, biju­te­ria rasa i retòriques d'ori­pell s'alçaven arreu...