Tu també, Iceta?

Cosa sabuda és que el govern espa­nyol i les milícies auxi­li­ars –inclo­ent-hi la premsa de la cor­neta i el tam­bor– pre­te­nen desa­cre­di­tar el sobi­ra­nisme català davant el món i a casa seva acu­sant-lo de totes les misèries cata­lo­ga­des. El tit­llen de mesquí, inso­li­dari, nan, medi­e­val, ridícul, terròs, men­ti­der i cor­rupte. No hi ha paper ni mans per a tant d'afecte. Alguns, però, que van més enllà, el com­pa­ren amb el fei­xisme i el nazisme. Que ho facin ells, passi. Per allò del ladrón i la con­dición cas­te­lla­nes. Que ho facin a Cata­lu­nya per­so­nes o diri­gents polítics sen­sats fa de més mal pair. Tot­hom que viu, tre­ba­lla i és capaç d'expres­sar una idea intel·ligent en aquest país sap molt bé què repre­sen­ten les creus gam­ma­des, qui les pinta i con­tra qui les branda. I sap que sumant-se a la pila del greix es desa­cre­dita ell mateix. Com aquells que con­fis­quen ban­de­res este­la­des i per­me­ten esvàsti­ques. Per això sap greu que ahir el pri­mer secre­tari del PSC caigués al parany en un moment d'ofus­cació radiofònica. Miquel Iceta va decla­rar, refe­rint-se a les elec­ci­ons ple­bis­citàries, que “eren les que feien els dic­ta­dors; a l'Ale­ma­nya de 1933 també en van fer”. El senyor Iceta sap on hau­ria anat a parar ell dins l'Ale­ma­nya nazi. Sap quants cata­lans i cata­la­nis­tes hi van anar a parar. I no hau­ria de jugar amb els sen­ti­ments i la sang. I encara menys acu­sar les vícti­mes de bot­xins. Perquè només fa elec­ci­ons autonòmiques amb caràcter ple­bis­ci­tari qui no té més remei. La víctima, no pas el botxí.