Fins i mitjans
Una de les màximes més conegudes del maquiavel·lisme és aquella que ens indica que “els fins justifiquen els mitjans”. Fent una lectura literal de Maquiavel, aquesta frase ha servit per qualificar com a amoral el seu pensament. Quan allò que pretenem aconseguir justifica qualsevol actuació entrem en un terreny pantanós. Semblaria que, amb aquesta actitud, Maquiavel estaria validant qualsevol tipus de comportament i oferint cobertura a determinades estratègies que avui podríem situar a les clavegueres de la política.
Aquesta amoralitat maquiavèl·lica, però, no s'explica tant per la subordinació dels mitjans als fins com per la mateixa concepció de quins són els fins que persegueix l'activitat política. És a dir, allò que fa amoral el pensament de Maquiavel és que el fi de la política es defineixi com l'accés i el manteniment del poder. Que després per accedir a aquest poder valgui tot pot ser també criticable, però l'autèntica amoralitat és prèvia. De fet, la principal alternativa a Maquiavel és Plató, ja que per aquest filòsof la finalitat de la política era el perfeccionament moral de les persones i de la societat. Allò que essencialment diferencia ambdós autors no és la relació entre fins i mitjans sinó, sobretot, la mateixa definició dels fins de la política: el poder en ell mateix per Maquiavel i la construcció d'una societat moralment sòlida per Plató.
Traslladant-nos a assumptes més propers, aquesta reflexió ens permet valorar casos tan diferents com el finançament irregular dels partits o la lluita pels drets civils. En el primer cas, no és només que el mitjà sigui il·lícit sinó, sobretot, que l'objectiu és amoral. Fem el que calgui no per construir una societat més justa sinó per disposar dels recursos necessaris per guanyar les properes eleccions. Un objectiu legítim, però amoral. En el segon cas, en canvi, es va usar un mitjà il·lícit –la desobediència civil– per aconseguir un objectiu moral: la igualtat de drets independentment de la raça. Per tant, per interpretar la frase “els fins justifiquen els mitjans” ens cal, abans de res, saber de quins fins i de quins mitjans estem parlant.
Finalment, aquest debat pot resultar pertinent per valorar el moment polític que vivim a Catalunya. En l'actual procés sobiranista, al meu entendre, el fi és la independència i el mitjà, la democràcia. Tant un concepte com l'altre són legítims i, per tant, no hi ha cap retret moral previ que puguem fer-hi. Caldrà, però, vigilar fins a quin punt estem disposats a forçar els mitjans (democràtics) per aconseguir els fins (independentistes). No es tracta de llegir la màxima maquiavèl·lica sense matisos, però sí de saber com atorguem prioritat a dos valors en competència: la democràcia i la independència. Podem situar-los a la mateixa altura o podem posar-ne un al servei de l'altre. La decisió no és senzilla i els seus impactes, inevitablement, seran rellevants en el futur proper.
