Tenir credibilitat
La credibilitat és un bé molt cobejat. Els polítics la cerquen, però també els jutges, els banquers, els metges i els professors. És una qualitat que poc o molt tots cerquem, però que no és fàcil d'adquirir i, menys encara, de mantenir al llarg del temps. No és un bé que s'adquireix fàcilment, ni el resultat d'una campanya de publicitat. És una conquesta que requereix temps. Sorprèn veure amb quina frivolitat alguns personatges públics pretenen recuperar la credibilitat perduda. No és una qüestió d'imatge, aquesta. És, essencialment, ètica.
La pèrdua de credibilitat que pateixen alguns col·lectius de la nostra societat és alarmant, clama al cel. S'ha escrit abundantment sobre el desencís social, sobre la desfeta de la confiança que corca la nostra societat i que té com a conseqüència una constant pràctica de la suspicàcia i de la vigilància. Com menys credibilitat hi ha en una comunitat, més s'imposa la llei de la vigilància, del control i de la fiscalització.
Quan un personatge públic perd la credibilitat, es converteix en un histrió social, en algú que gesticula, que mira de persuadir a través de la paraula, però que ja no convenç ningú. Si ell se n'adona, encara s'exercita més en aquest intent, fins a arribar a la màxima expressió del ridícul. Suplica que ens el creguem, que prestem atenció a les seves paraules, però ja no és digne de fe, perquè s'ha perdut la confiança en ell. Tot el que diu cau en un sac trencat.
Algunes vegades, aquesta pèrdua de credibilitat es produeix per raons justes, per mala praxi, per reiterades impostures i mentides, d'altres cops, per causes injustes, alienes a la seva acció, com a conseqüència d'una campanya orquestrada contra ell, a través dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials, que té com a finalitat erosionar la seva persona. Lamentablement, en l'arena política aquesta pràctica és molt habitual.
La credibilitat és un bé intangible, un actiu immaterial, un capital moral molt valuós per a algú que té la pretensió de liderar, de governar, de conduir els altres cap a una fita. Les seves paraules tindran efecte, si és creïble el seu discurs, és a dir, si és versemblant, si és coherent, si té garanties de reeixir. Si el seu discurs és irracional, messiànic, il·luminat, tal vegada convencerà els més ingenus, els qui encara no s'han escarmentat, però els ciutadans crítics i madurs no el seguiran en les seves aventures.
Aquesta qualitat moral depèn, doncs, de la coherència del relat, però a la vegada, de la competència del narrador, de la seva qualitat humana i tècnica, de la seva experiència provada al llarg del temps. El que fa creïble un discurs no és tant què es diu, sinó qui ho diu. En boca de determinades persones, hi ha discursos que esdevenen creïbles, perquè són persones que tenen autoritat moral per fer-los.
La credibilitat no és la fe cega, ni és una aposta a ulls clucs. Té uns fonaments, una base, una història que avala el personatge i que avala el seu discurs. Naturalment que errar és humà i en la seva aventura personal i professional pot equivocar-se i patinar. El que dóna credibilitat en aquestes situacions és reconèixer el seu error, mostrar la seva fallada i excusar-se públicament. El que posa en crisi la seva credibilitat, en canvi, és la temptació d'ocultar l'error, d'amagar la fallada o bé d'imputar-la a un altre agent.
Té credibilitat el qui és creïble, però no hi ha dreceres ni falses rutes per adquirir-la i, menys encara, per conservar-la. La credibilitat no és un xec en blanc, ni un regal dels déus; és una conquesta, el resultat d'una complexa interrelació entre competència i tenacitat.