Monstres

No hi ha cap lloc on expedeixin carnets de pares. Ningú no ens ha ensenyat a fer-ne i ser-ne, però tothom té referents i mètodes que ens permeten defensar-nos com podem, amb més o menys encerts, en l'apassionant experiència d'ajudar a créixer els nostres fills. Però no entendré mai, supera els meus límits, aquells pares que utilitzen els fills per a propòsits deshonestos o que, en el pitjor dels casos, se'n desentenen fins a punts dramàtics. Tres exemples de menys a més gravetat. Una parella amb un nen de mesos i el seu amic dinen en un restaurant sense miraments. Acabat el dinar, els pares surten amb l'excusa d'anar a buscar bolquers i deixen l'amic i la criatura com a penyora. Impresentable. Una mare que treballa ven les seves filles a una parella d'amics perquè les prostitueixin. Vomitiu. Un pare, inclement, acompanya la seva filla fins al forat on l'apedregaran fins a la mort. Esgarrifós. No entenc els pares que actuen així amb els seus fills. On és el seu amor? I la seva humanitat? Francesc Torralba escriu en el seu últim llibre: “La compassió forma part de l'essència de l'amor humà”, però després de veure l'actitud d'aquests pares davant dels seus fills, ho dubto. Es posa de manifest que ni estimen ni són humans. N'hi ha que per mirar de justificar actituds com aquestes –que te les miris per on te les miris no tenen excusa ni justificació– diuen que els que pateixen aquest tractament per part dels seus pares són fills no desitjats. No entenc què vol dir fill no desitjat. Si no se'n volen tenir, no se'n tenen, i punt. Hi ha prou maneres perquè això no passi. No hi ha dret que hi hagi parelles que tinguin criatures i que les maltractin fins a la mort. Però sobretot, si és una actitud que no és admissible cap a ningú, menys ho és en aquests casos. No són qualsevol persona, són els teus fills els que estàs condemnant. Quina culpa en tenen? Com deia en començar, de fer de pares se n'aprèn cada dia que passa. El que no sabia és que també es pot aprendre a ser i actuar com els monstres.