I què més?

Si dimarts tornàvem a recordar a Madrid la figura de Lluís Companys, que va ser vexat, insultat, torturat a les dependències de la sinistra Dirección General de Seguridad, ara seu de la Comunidad de Madrid, i aquest dijous, a la Biblioteca Nacional de España, el dibuixant J.J. Guillén hi lliura una part del seu material –bàsic en el periodisme crític dels temps de “transició”–, els protagonistes tornen a ser Mariano Rajoy i el seu ministre Jorge Fernández Díaz. Els he tractat, personalment, tots dos. I també vaig tractar qui els ha fet de mestre i de model: Manuel Fraga Iribarne. Comparteixen una doble passió: la de violar sistemàticament la informació dita oficial i la d'aplicar sistemes repressius cada cop més humiliants. Per bé que tothora invoquen la Constitució i la paraula “llibertat”, “per les seves obres els coneixereu”. No tardarem a tenir antologies audiovisuals dels missatges de Rajoy, amb el contrast entre allò que afirma i allò que va ser. La insistència, per exemple, en la superació de la crisi econòmica a Espanya, sense referències als neguits permanents de massa sectors de la ciutadania, que viu en pous d'angoixa, és d'una crueltat insuportable... en un país que es proclama demòcrata. ¿I la seva histèria contra Catalunya? El fill d'Eduardo Fernández Ortega, tinent coronel de cavalleria de l'exèrcit de Franco, que va arribar a Barcelona perquè el necessitava el governador Acedo Colunga, es diu Jorge Fernández Díaz. Enginyer industrial, supernumerari de l'Opus Dei, exgovernador civil de Barcelona (1981-1982), coopera activament amb Mariano Rajoy en la lluita contra les llibertats: tots dos pertanyen al govern, i a la majoria parlamentària, que s'ha carregat la llei de justícia universal i ara treballen en la modificació de la llei d'estrangeria mitjançant una esmena a la futura llei de seguretat ciutadana. ¿Per què? Per poder justificar les actuacions contràries als drets humans contra els que pretenem dir que no, que nosaltres no som d'eixe món, o contra els que intenten saltar la cruel tanca de Melilla, que ve a ser com l'esmena a la totalitat de les relacions d'Espanya amb l'Àfrica. Com ara fa cent anys? ¿Amb les conseqüències polítiques i socials que va provocar el rei Borbó Alfons XIII per afalagar un exèrcit corrupte? ¿Què més ens falta veure?