Del nou 9-N al pla C
Els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya que seguirem les consignes del nostre govern i que anirem a votar el 9-N estem esperant el definitiu pla C. Estem cansats de tanta insolència dels líders de fora, però també de tanta indefinició dels líders de dintre. La societat civil compromesa amb el procés sobiranista exigeix als seus líders una sortida digna i ambiciosa de la gran fossa a què ens han abocat els mandarins de l'Estat espanyol. És possible que la previsible prohibició del succedani de consulta del 9-N estimuli encara més les ànsies de participar i de votar pel sí-sí. Potser l'èxit de participació en el nou 9-N obligarà tots els partits catalans a repensar el seu espai en el futur mapa polític que aniran dibuixant les pròximes eleccions. Siguin quins siguin els resultats, els líders i partits del bloc sobiranista hauran d'abordar a partir del 10 de novembre una profunda reflexió sobre les prioritats essencials del procés i del país, i preparar el pla d'acció definitiu.
Hem estat mesos i mesos pendents de la realització d'una consulta “legal” i “no referendària” sobre el futur de Catalunya. S'acordaren data i doble pregunta entre govern i partits favorables al dret a decidir. L'eufemisme (per autodeterminació) i una certa ambigüitat (la doble pregunta) emparaven el pla A d'actuació del govern Mas. Però, coneixent la bel·ligerància del govern de Rajoy, el president Mas tenia un pla B, una carta amagada que posà sobre la taula a la reunió del 13 al Palau de Pedralbes davant la perplexitat dels socis d'ERC, d'ICV i les CUP. La divisió del bloc, l'objectiu més anhelat per Madrid, s'acabava de consumar.
L'endemà, les càmeres feien visible l'operació més temuda. El president de la Generalitat es vestia de president de CiU i, sol davant el món, explicava el nou pla: el nou 9-N havia de ser la primera volta d'unes plebiscitàries amb llista única, encapçalada pel mateix Mas, però sense data prefixada. Aquell pla B tenia la dubtosa virtut de descol·locar tothom. El govern central, el primer. Però els més desconcertats per la jugada eren els partits sobiranistes i els dos grans moviments civils ANC i Òmnium. Què fer? Gran dilema: sense Mas i CDC no hi havia 9-N, però sense el suport (almenys) d'ERC i de l'ANC i Òmnium, tampoc. Després de la confusió inicial i malgrat la trencadissa en les relacions de confiança entre ERC i CiU i entre ANC-Òmnium i el govern, es refeien ponts provisionals per assegurar in extremis una alta participació a les urnes del diumenge 9.
Ara bé, ni l'estat del país, ni la fragilitat del procés, ni la dignitat nacional permeten de dilatar la incertesa general sobre el procediment i sobre el calendari de la transició nacional, que Mas va prometre des de la seva investidura. La transició es troba en un dels moments més crítics si no s'acorda ràpidament un nou i definitiu pla C, una estratègia general i transparent, amb uns acords de mínims entre les forces favorables a la independència. Potser no cal unitat en tot.
El país és molt plural. Potser no convenen llistes úniques: per fortuna hi ha sobiranistes en tot l'espectre de l'arc polític i social. Però sí que cal un pla unitari d'acció, un gran acord de mínims. No sols per marcar un horitzó clar i esperançat al poble de Catalunya, que ja experimenta una perillosa fatiga arran de les incerteses del procés. Un acord sobretot per defensar un front comú davant l'Estat espanyol i davant d'Europa en un procés forçosament complex i sense concessions.