Què hem après

El meu pri­mer record d'unes elec­ci­ons és del referèndum de 1966, el d'apro­vació de la Ley Orgánica del Estado. Espa­nya era ales­ho­res una democràcia orgànica, o sigui, una dic­ta­dura que orga­nit­zava simu­la­cres com aquell, de resul­tes del qual s'aprovà una llei que, per cert, començava amb fra­ses que al lec­tor no li vin­dran pas de nou: “La sobe­ranía naci­o­nal es una e indi­vi­si­ble” i “la fina­li­dad fun­da­men­tal del Estado es la defensa de la uni­dad entre los hom­bres y entre las tier­ras de España”. Vaig sen­tir a par­lar d'aquell referèndum a casa i recordo vaga­ment gent entrant a votar al local de Sin­di­cats de la Bis­bal, el meu poble. Amb els opo­si­tors al règim per­se­guits o a la presó, anar a votar no era un acte de lli­ber­tat, sinó una mena de tràmit admi­nis­tra­tiu pràcti­ca­ment obli­ga­tori. El
juny de 1977 vaig poder-ho fer a les pri­me­res elec­ci­ons democràtiques. Els dies abans havia engan­xat car­tells i repar­tit pro­pa­ganda a tort i a dret. Van ser uns comi­cis tan ofi­ci­als i legals com els que havia con­vo­cat el Cau­di­llo anys abans, però, ara sí, oberts a quasi totes les opci­ons. Des d'ales­ho­res les elec­ci­ons s'han anat suc­ceint, cada cop més ben orga­nit­za­des, enca­de­nant les d'un nivell amb les d'un altre. No hem parat d'exer­cir un dret bàsic, subs­tan­cial en una soci­e­tat democràtica, i ho hem fet amb nor­ma­li­tat, fins a con­ver­tir-ho en una rutina, espe­ci­al­ment en els llargs períodes de domini dels grans par­tits a Cata­lu­nya i a l'Estat. Vist amb pers­pec­tiva hem de reconèixer, però, que hem votat cada cop amb
menys entu­si­asme, cada vegada amb més escep­ti­cisme sobre la incidència del nos­tre vot, i amb més gent que­dant-se a casa i renun­ci­ant a exer­cir aquest dret. Elec­ci­ons ofi­ci­als, fia­bles, legals, necessàries, però vis­cu­des amb indi­ferència crei­xent per gran part dels ciu­ta­dans. Amb aquesta experiència s'acosta el dia 9 de novem­bre, data en què hi haurà una con­sulta que no sabem si és ben ofi­cial, ni si troba un bon encaix en l'orde­na­ment legal vigent. Però la història ens ense­nya, com he inten­tat resu­mir en les línies pre­ce­dents, que ofi­ci­a­li­tat i lega­li­tat no són necessària­ment sig­ni­fi­ca­tius ni bons indi­ca­dors d'inten­si­tat democràtica. Milers i milers de per­so­nes volent votar, insis­tint tos­su­da­ment a fer-ho mal­grat les difi­cul­tats i la per­sistència de les des­qua­li­fi­ca­ci­ons, tan­tes per­so­nes que sor­ti­ran de casa amb una pape­reta a la mà a la recerca d'una urna on dipo­si­tar-la... Sin­ce­ra­ment, no se m'acu­deix cap millor imatge per il·lus­trar el que ha
de ser la democràcia.