Semàfor

Veus una per­sona pas­sant per davant teu, a l'autobús, i la seguei­xes amb els ulls fins que la perds de vista... O al metro, algú que baixa en una estació abans que tu, i es perd entre la mul­ti­tud... I pot­ser pen­ses, mira, m'hau­ria agra­dat par­lar-hi, i l'he per­dut per sem­pre. O pot­ser, en un ram­pell, bai­xes a l'estació que no et toca i la bus­ques amb neguit... o pot­ser la tro­bes al cap d'un temps, quan ja no hi pen­sa­ves... Aques­tes coses pas­sen, i per a la lite­ra­tura i el cinema han estat la lla­vor de mol­tes històries. L'any 1986 l'escrip­tor Manuel Vicent va publi­car un text esplèndid que par­lava pre­ci­sa­ment d'això: una noia s'espera a l'altre cos­tat de vorera que el semàfor es posi verd i ell, mirant-la, es pre­gunta qui deu ser, d'on deu venir, on deu anar, què deu por­tar a din­tre la bossa. Diu que sem­bla una noia vul­gar, però que podia haver estat la dona de la seva vida. I pensa que ella també el veu des de l'altre cos­tat i pro­ba­ble­ment també deu pen­sar que és calb, que pot­ser té dona i fills, i es deu pre­gun­tar què porta a les but­xa­ques o si és un bon amant. Jo podia haver estat l'home de la seva vida, es diu, envol­tat de gent i dels sorolls de la ciu­tat moderna: ambulàncies, motors, cla­ve­gue­res... Un semàfor pot ser etern... El can­tau­tor lleonès Aman­cio Prada va posar música al text de Vicent, i el va con­ver­tir en una de les cançons de l'àlbum Nave­gando la noche. Canta, Prada: Ya se ha puesto el semáforo verde, la chica avanza hacia mí, yo hacia ella: los dos al cru­zar sonreímos un ins­tante... Y no la sé rete­ner. I segueix: Breve ilusión en la noche que se enci­ende. Lle­vaba un abrigo azul... Nunca más vol­veré a verla. Explico això perquè he sen­tit que hi ha una apli­cació de mòbil –fran­cesa– que ser­veix pre­ci­sa­ment perquè això no passi. És a dir, si tu tens l'apli­cació i la noia del semàfor també la té, li envies una salu­tació, a veure què passa. Mira, bé, oi? Però què voleu que us digui: a mi m'agra­dava més com fins ara.