L'ànima perduda

Fa ja més de dos anys que vaig repetint que el PP acabarà, igual que la UCD, en un daltabaix electoral, i per implosió. És la lògica la que em prescriu aquesta conclusió, lluny de la desafecció que sento des de l'any 2000 quan, regnant Aznar, vaig dir adéu al partit que jo mateix –amb Fraga i una desena d'amics– havia fundat. Ja vaig avisar en una entrevista que em va fer Ramón Pedrós a Cinco Días, si no recordo malament, que només “la meva afecció al partit m'impedia dir certes coses que estan passant”. Avui la realitat em dóna la raó. A Jordi Évole li vaig confessar, dos anys enrere, que davant el perjudici de l'aurea mediocritas en el PP, era inevitable una urgent regeneració, ja que, en cas contrari, apareixeria una alternativa. Aquesta alternativa, errada al meu entendre, ja va arribar: Podem! El desafiament, com documenten les últimes enquestes d'El País (2 de novembre), del CEO, del CIS, encara no publicada per misteriosos retards de cuina probablement, ja està servit en la taula dels partits històrics, aquells que alternen el seu bipartidisme en una perfecta cadència de neofeudalisme instal·lat en aquesta democràcia empobrida per la corrupció.

Vet aquí el problema, la pedra de l'ensopegada: corrupció, lladronici administratiu, bressolada d'escurçons i tèrmits que han posat fi a caixes i institucions públiques, escales cap al poder dels més incompetents de la colla, endollisme i nepotisme per onsevulla, cacics de campanar –com deia Ortega y Gasset– i del partit, etc. Com que ni la saviesa, ni la prudència, estan fetes per als necis, el desconcert colossal de la política ens ha conduït al general desengany i a la indignació dels qui de debò se la juguen: empresaris i treballadors. O s'elimina aquesta classe política de memos, o ella ens elimina a nosaltres, amb Constitució o sense. La ceguesa de l'actual govern de Rajoy és de tal calibre que el tanatori és la seva destinació… i el del seu partit, un vaixell a la deriva, superpoblat, com pastera africana, d'un exèrcit d'oportunistes, l'única religió dels quals és el poder pel poder, excepte heroiques excepcions a Euskadi i Catalunya. És a dir, la via màxima cap a l'enriquiment i la corrupció, que l'escassament brillant Cospedal ara diu no saber com atallar: “El PP ha fet el que podia.” (Lloat sigui Déu, tampoc ella creu en Déu?).

Els demolidors del PP vénen des de
lluny, de quan el seu fundador oficial –i avui silenciat– va deixar el timó a José Mª Aznar, però amb més precisió a partir del seu triomf electoral de 1996, les rendes del qual d'una excel·lent governació li van aportar aquella primera majoria absoluta del 2000, que va suposar el cavalcar de nou el cavall del Cid i desenfundar el nacionalisme espanyol que amb ell arribava des de l'altiplà val·lisoletà. Mai vaig compartir les seves idees, perquè mai van entendre la visió de Catalunya que jo tenia. D'aquelles pólvores, hi ha aquests llots, que entelarien la convivència nacional de les Españas (Santiago Muñoz Machado, Cataluña y las demás Españas, amb evident ignorància del que succeeix del riu Ebre cap aquí. El gran divorci cristal·litza l'any 2000, quan els catalans ja no eren necessaris per governar en majoria. El que ve després són només conseqüències: un dedazo molt equivocat d'Aznar designant Rajoy per la seva actitud enfront dels nacionalismes, segons pròpia confessió en l'últim volum de memòries; l'etern bruixot Arriola instal·lant les seves estratègies en funció de l'electoralisme sense més principis; el despullar sistemàtic de valors el PP postaznarista; el cursus honorum dels mediocres a l'assalt de tots els graons de poder intern del partit; la floració d'amoralitats personals a causa d'haver llicenciat l'ètica com a principi axiomàtic de conducta privada i pública; la implacable eliminació de les referències personals amb l'exclusió de tot crític o de tot històric, etc. Conclusió: en tals causes cal buscar l'origen de la corrupció instal·lada. Perquè quan una formació política, o un col·lectiu sa emmalalteix de l'ànima originària resulta molt més fàcil perir a la temptació. La corrupció és la conseqüència dels sense ànima, dels corruptibles, dels sense llei moral que limiti el poder. I, per descomptat, el pecador no pot ser el seu propi redemptor, igual que el delinqüent no pot legislar sobre la delinqüència. Aquesta deslegitima. Pensin-ho…