Dilluns

El meu dilluns passat va ser un bon resum del que li està passant a aquest país. Perquè, per molt que alguns només hi vulguin veure una muchedumbre soberanista, a aquest país li està passant una cosa grossa. Prou grossa perquè doni lloc a un dilluns màgic. Ara ve una mica d'historieta periodística: vaig començar el dia anant a cobrir la presentació dels manifestos del món acadèmic i científic. Allà vaig escoltar Jaume Bertranpetit, el director de l'Icrea –una estructura d'estat–, defensar les possibilitats que una Catalunya independent podria oferir al món de la recerca. El que no ofereix Espanya ja se sap: una davallada de la inversió en investigació des de l'inici de la crisi. Hi havia un “amb la independència ho tindrem tot pagat”? No, hi havia autoexigència, la certesa que les coses no s'arreglen soles amb cap paraula màgica, però sí que es belluguen si al darrere hi ha talent, compromís i perseverança. Al migdia, vaig editar l'entrevista que havia fet uns dies enrere a Joan Ridao, arran del seu llibre en castellà, El derecho a decidir, on aportava context de dret constitucional i internacional, mirant, altra vegada, de Catalunya a la resta del món, estudiant quina via de sortida pot trobar el país. El context, imprescindible sempre. I al vespre em vaig trobar amb l'arquitecta i exregidora de Ciutat Vella Itziar González i l'ambientòleg Iago Otero, pel llibre que acaben de fer plegats, on s'interroguen sobre els activismes polítics i socials, on també parlen, és clar, de la independència de Catalunya, on hi ha pensament lliure a grapats. Al final del dia, el mateix dia que uns falangistes van mirar de rebentar un acte sobre el dret a decidir a Madrid, quan tornava a casa, tard però amb un somriure ximplet de felicitat, vaig tornar a pensar en la falca pejorativa de la muchedumbre soberanista. I em vaig preguntar per quins països d'Europa s'estan fent tantes preguntes alhora, amb tanta voluntat de canviar les coses, de millorar present i futur, de ser conscients de totes les frustracions col·lectives (cada dia algú te les recorda), de ser conscients que tot costa i tot costarà (això també t'ho recorden), però, per sobre de tot, de saber una certesa com una catedral: que això no pot continuar així. I que diumenge, sigui com sigui, cal anar a votar.