Un dia com ahir

Diumenge 9 de novembre del 2014. Sona el despertador a les 8 i sento per la ràdio que ja hi ha cues als locals de participació. Em sento menys patriota que ells i molt menys que els voluntaris que ja ho tenen tot a punt. I ja m'emociono. Ens llevem, esmorzem i anem a buscar la meva sogra perquè vagin a votar ella i la meva dona al carrer Aragó de Barcelona. Les acompanyo per veure com s'emocionen, perquè sé que pensen en en Joaquim, el seu marit i el seu pare, que avui hauria sigut molt feliç.

Sortim cap a Osor, on voto jo i la meva família. Com a tot arreu, hi havia gent a primera hora, però de 10 a 11 ha baixat l'afluència perquè la majoria del poble era a l'enterrament de la tieta Rosita, que va arribar als 90 anys però que no ha sigut a temps de votar per la independència. La família ens trobem a casa del meu cunyat i la meva germana. Anem a votar, plegats, ells dos, els meus pares i jo, acompanyats de la Jana, la meva fillola i la petita de la família, que introdueix totes les nostres paperetes a l'urna i ens recorda que hem votat “xí, xí” (així d'adoctrinada la tenim, Alícia). Saludem els voluntaris, entre ells un fill d'en Tísner establert a Osor fa temps. M'expliquen que en Joan de ca la Pepa mai havia anat a votar i que aquesta vegada hi ha anat, ben convençut. També pregunto qui és que té una bandera espanyola onejant al terrat. Em diuen que és el Legionari, que, per cert, ha anat a votar: “No, por supuesto.”

Tornem cap a casa, a Barcelona. Sentim que ja han votat més de dos milions de catalans a les 6 de la tarda i que corre una foto d'en Mas i en David Fernàndez que diu molt més que molts discursos. Vaig escrivint mentalment aquest article. Ja sé que demà ens diran que això ha estat antidemocràtic i inútil i que, a més, ha tornat a guanyar la majoria silenciosa. M'és igual. Ja hem iniciat la desconnexió d'Espanya. Ahir vam ser feliços i ja ens falta poc per ser lliures.