Odi i menyspreu?

“Potser vosaltres ens odieu i potser nosaltres us menystenim, però hem de tancar la confusió oberta i arribar a algun acord. De mínims o de màxims.” Aquesta és ara l'única conversa sensata i plausible que poden tenir Artur Mas –Convergència Democràtica– i Oriol Junqueras –Esquerra Republicana. Hi ha hagut un èxit innegable. Imbatible. Els uns l'han celebrat amb entrada cesària a la seu del partit; els altres, brindant amb cafè sever. Contrariat. Les dues imatges parlen soles. Molt bé. I ara què? Tot això es perd o es guanya. Més de dos milions de persones esperen amb esperança que els partits que els representen articulin una reacció digna i política. Si ningú administra amb saviesa el sí i sí, serà pitjor que un no. Mas diu que vol avançar apamant cada pam. Junqueras vol precipitar-se. Els uns diuen dels altres que en el fons aspiren a no moure's. Els altres diuen dels uns que es precipiten al buit. Els uns i els altres no són gran cosa separats. Per tant, que parlin Mas i Junqueras. O Junqueras i Mas. Que deixin de costat odis i menysteniments més de classe que nacionals. Estèrils ara. Que mirin de calcular i fixar objectius compartits. Pas a pas. I que s'acompanyin, fins on sigui possible, d'Unió, Iniciativa i la CUP. L'abraçada nacional entre Artur Mas i David Fernàndez saltava barreres de recel i incomprensió socials. Enhorabona. Però en cal una altra, d'abraçada. Entre Mas i Junqueras. O que no s'abracin, si no volen. Però que avancin junts. Que s'ajuntin perquè fem camí.