L'alcalde de les galetes

Justament el dia dels difunts enterràvem l'exalcalde de Santa Coloma de Farners Jordi Iglesias i Massuet, mort el dia abans, a l'edat de 86 anys. Iglesias, de bona família benestant, pertanyia a aquella fornada d'alcaldes i regidors que, en l'inici de la democràcia, van abandonar els interessos particulars i van tirar endavant un projecte regenerador amb una fe total en el poble i en el país. En aquell moment, tot i la diferència de sensibilitats ideològiques, trobaríem, excepcions a part, un tarannà força comú en tota aquella gent que es va posar al davant dels consistoris. Hi havia una gran il·lusió i una entrega total. Els professionals de la política i els escaladors encara estaven a l'aguait esperant, per entrar a la palestra, que els altres els desbrossessin el panorama i es desgastessin intentant capgirar un sistema administratiu carregat d'inèrcies i rutines. Jordi Iglesias, com va dir el rector que va oficiar la missa, era un home bo. Però això que, en l'expressió de la gent normal, té connotacions positives, en política a vegades es diu com una concessió gratuïta, amb un somriure sota el nas, volent dir que difícilment podia tirar endavant. És trist, però és així. Potser per sostreure's a la dictadura dels partits, Iglesias es va mantenir independent sempre dins de la coalició de CiU, amb la qual va accedir a l'alcaldia l'any 1979 i va estar-hi dotze anys. Però no va poder acabar el seu petit somni. Ja hi havia qui tenia pressa a substituir-lo i va haver de presentar-se, la darrera vegada, pel col·lectiu Colomencs per Santa Coloma, amb el qual no va aconseguir imposar-se. Va ser un gran alcalde, esforçat i honest, que va haver de sortir per la porta petita, després, però, d'haver portat a terme una notable renovació de les infraestructures de la seva ciutat. No va escatimar viatges a Madrid i on fos. I es va fer famós per la seva targeta de presentació que endolcia el paladar de subalterns, secretàries i alts càrrecs per aplanar camins: les galetes de Can Trias. Tenia la murrieria de la gent de muntanya i un punt d'humor contagiós. Li agradava menjar bé i, quan en un dinar començaven a posar plats grossos amb molts dibuixos i coloraines i preveia que de substància n'hi hauria poca, deia, en veu baixa, una frase divertida: “Avui, mariconades.” Creia en el sentit comú i, en els plens, intentava, a vegades en va, obtenir unanimitats en allò que era bo per a la ciutat, procurant superar les lamentables estratègies de partit. El van enterrar amb la bandera catalana damunt del taüt. Fidelitat fins al final. A reveure, Jordi.