Els jueus catalans
Després d'uns anys d'atabalament i de servei a la cultura com a membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, Manuel Forcano (Barcelona, 1968) ha tornat amb plenitud a la seva activitat docent, creativa i de divulgació. La força i la potència de la seva col·laboració amb Jordi Savall com a director general de la Fundació Centre Internacional de Música Antiga ha donat fruits molt delicats i sensibles; produccions literàries i musicals carregades d'un missatge potent, un missatge de compromís amb la cultura, la civilització i la pau. Però, segurament, aquesta dedicació apassionada a un projecte de nivell mundial, d'abast universal, que irradia des de Catalunya, ha eclipsat d'altres aspectes de la personalitat de Manuel Forcano. Bàsicament, la seva tasca universitària com a coneixedor de l'hebreu, les seves aportacions a la història del judaisme i la seva faceta, encara més personal, dedicada a la poesia. Ara, però, aquesta tardor ens ha portat, en primer lloc, el seu recull Ciència exacta, que li va valdre, a la nit literària dels premis de Girona, el premi Miquel de Palol i, sobretot, més recentment, i reprenent un esforç de síntesi que ja havia assajat amb Sílvia Planas, el 2010, amb la Història de la Catalunya jueva, acaba de publicar el llibre Els jueus catalans. La història que mai no t'han explicat (Barcelona, Angle Editorial, 2014).
FOrcano planteja una visió cronològica construïda en una dotzena de capítols i amb un conjunt de textos compactes, autèntics, comprimits d'informació, dins de cada capítol amb titulars que subratllen la singularitat de la presència dels jueus a Catalunya. I el llibre abraça des dels temps més remots, quan els jueus comencen la seva diàspora pel món arran de les successives persecucions per part dels romans, fins a l'actualitat, i ho fa amb una declaració de principis que dissipa tots els dubtes quan manifesta el seu desig “que aquest llibre sigui un record i un homenatge a tots aquells als quals mai no es va considerar habitants d'aquest país, per bé que, certament, ho eren”.
Comerç en temps dels fenicis i diàspora en temps dels romans es dibuixen com les hipòtesis més plausibles del moment més remot de la presència de jueus a Catalunya, fins al punt que als ulls de Forcano “abans que Catalunya i els catalans existissin, ells ja hi eren”. Es rastregen les primeres petjades, una àmfora a Eivissa del segle I dC amb inscripció hebrea, monedes, també del segle I dC, a Llívia i Empúries.
Després es ressegueixen els grans alts i baixos, els moments de pau i els de persecució. Així es detallen els bons i els mals moments de l'època visigòtica i es posa de manifest fins a quin punt l'arribada dels musulmans el 711 a la Península va significar un alliberament per als jueus que col·laboraren en la invasió. Un fet transcendent que va permetre una permeabilitat i un intercanvi culturals sense precedents, amb circulació d'idees, llibres, traduccions, que arribaven al món cristià, en versions àrabs, gràcies als jueus. És, però, també aquest moment quan la realitat dels jueus de Catalunya es diferencia de la dels de Sefarad i queda ben establert que es tracta de territoris diferents. El moment més dolç de les comunitats jueves a Catalunya es viu al segle XIII, sota l'empara dels reis, que se'n serviren tant en els aspectes econòmics i financers com en la transmissió dels coneixements científics i la seva aplicació pràctica en el terreny de la medicina. La poesia, la càbala, a Girona i Barcelona, les disputes de Barcelona i de Tortosa, la gran polèmica al voltant de Maimònides i el paper dels jueus catalans a l'hora de formular una síntesi entre racionalisme i misticisme opac.
Les brutals dificultats del segle XIV, els pogroms de 1391, les conversions en massa, la pràctica extinció un segle abans de l'expulsió, les prèdiques incendiàries dels dominics, l'estratègia de la tensió fins a fer-los fora (uns quants) i reduir-los a pràctiques forçades sota la ferotge mirada de la Inquisició.
I, finalment, la represa, el retorn lent, la reconstrucció de la comunitat a Barcelona, les relacions de Catalunya amb Israel, la recuperació de la memòria històrica.
