La veu de Joan Vinyoli

En tota l'obra de Joan Vinyoli hi ha un fil conductor inalterable al pas del temps: la seva veu com a tret més característic. Una veu gairebé immutable a canvis estilístics, resistent a permutes evidents de to i de registre. Així, quan a “No la cançó perfecta” Vinyoli inaugura a Les hores retrobades un fecund diàleg “dins la nit del misteri”, és la mateixa veu que a “Vindrà la mort”, quasi quatre dècades després, revela: “La mort és purament un canvi més.” Un prodigi, cal recalcar, a l'abast de pocs poetes. Un vincle, en el decurs dels anys, que fa atemporal un autor preocupat per la matèria del sentit. La vida, l'existència en moviment, és un misteri a escatir. I així, Vinyoli s'endinsa en la pregonesa de l'enigma: “No sabré mai on sóc. / No podré veure mai / la mar de fons. / Se'm dóna sols mirar / temporalment les coses”, deixa escrit a “Cap al no-res”. Perquè la vida és un viatge i sense camí aquest no és possible, Vinyoli cerca ampliar el camp semàntic de les coses i escull l'espai del símbol. No hi ha, en sentit estricte, un destí o fita última: una mar de fons. En conseqüència, l'obra vinyoliana es mou en el llindar de la utopia.

En el seu pròleg a El Callat, el poeta defensa la poesia com a “exercici espiritual” en detriment de la idea clàssica d'ofici i confirma, a parer seu, “la impossible separació de forma i contingut”. Més encara, Vinyoli creu que la poesia “és sempre simbòlica, fins quan el poeta s'expressa en una forma directa”. D'aquí, que el conjunt de la seva creació jugui amb les absències i progressi, amb el pas dels anys, cap a una dualitat intel·lectual única a les nostres lletres: la voluntat de fer-se entendre mitjançant la penetració pregona de la quotidianitat i, tret fonamental, una infinita set de recerca espiritual. Una cursa contra el temps de la qual Vinyoli és perfectament conscient.

El seu sentit de finitud se'ns mostra en poemes com “Any setanta” a Tot és ara i res: “Por d'envellir: matem el corc amb pura / follia. Por de mi: tot provisori.” Consciència clara de l'inexorable pas del temps. Però, i així mateix, de la necessitat de superar la por, un dels grans eixos temàtics que eleven el poeta a l'esfera espiritual. I si bé a “Temps perdut” podem llegir: “És hora, ja de dir / la primera paraula: / Tinc por” en el poema “Qui no té por” el poeta exigeix: “Qui no té por i estima a la vegada / la mar i el vent, es va fent gran així: / nedant sempre en perill damunt la cresta de l'onada. / Només d'un llamp en closa nit podrà morir”, subtil i alhora contundent proclama –tan
lluny d'Espriu– on se'ns convida a derrotar la por. Fet que, d'altra banda, com a poble vàrem aconseguir en tota regla l'altre dia.

Una de les possibles claus de volta a la natura itinerant de l'home es troba en un poema que, al meu entendre, és una joia de la poesia amorosa i mística: “No diré mai, no diré mai l'amor, / perquè l'amor no pot ser dit. / No intentaré –no gosaré– l'amor, / perquè del tot no pot ser assumit”, escriu a “Cançó d'amor”. Una potència, l'amor, substantiva sobre la qual només podem parlar. De fet, el poema és un homenatge a l'ideal impossible d'assolir. Ens queda caminar: fer via per l'areny, apropar-nos a la nostra condició. Cal, però, reflexionar en silenci. Al capdavall, la meditació és una actitud transcendental en la gènesi de Domini màgic, tal com Sam Abrams ens recorda –citant Vinyoli– en un article publicat, ara fa trenta anys, a les pàgines d'aquest diari. El silenci com a aiguaneix del mot. La veu de Joan Vinyoli, la seva mar de fons, brolla d'aquest mannà.