Opinió

LA CRÒNICA

On som?

Hem tor­nat a la case­lla de sor­tida però estem con­tents. Ens hem rea­fir­mat, hem esbra­vat les efer­vescències sobi­ra­nis­tes, ens hem sen­tit forts i vigo­ro­sos i, imme­di­a­ta­ment, hem bus­cat les reac­ci­ons península endins i península enllà, i hem ima­gi­nat les des­es­pe­ra­ci­ons i admi­ra­ci­ons que des­pertàvem. Tot, però, segueix més o menys al mateix lloc. O quasi. Ara hi hem incor­po­rat fis­ca­lies i el pre­si­dent Mas n'ha sor­tit pro­di­gi­o­sa­ment refet i toni­fi­cat, i ha superat els dub­tes que va gene­rar l'arron­sa­ment quan, arri­bada l'hora de la veri­tat, va recon­ver­tir el 9-N en el suc­ce­dani del nou 9-N. No sabem exac­ta­ment on som, però ens hem allu­nyat de la rup­tura democràtica que l'ori­gi­nal necessària­ment com­por­tava i hem que­dat en un d'aquests espais on no cal pro­var els límits elàstics de l'ambigüitat.

En Mas n'ha sor­tit reforçat, ha gua­nyat temps i ara, car­re­gat de raons i coratge, ha enviat una carta a Rajoy i està espe­rant que una diligència li porti la res­posta. I pot­ser, amb una mica de sort, arri­ba­ran les esco­me­ses polítiques o judi­ci­als de l'espa­nyo­lisme i es con­ver­tirà en el nos­tre heroi naci­o­nal. Ja conei­xem aques­tes fórmu­les matemàtiques infal·libles. També ha orga­nit­zat reu­ni­ons solem­nes per situar les ten­si­ons del full de ruta en una can­di­da­tura unitària, encapçalada, òbvi­a­ment, per ell mateix. Això té poc futur i ho sap tot­hom.

L'inde­pen­den­tisme és fort quan és trans­ver­sal, quan es situa al marge de les ambi­ci­ons polítiques o de les lògiques dels par­tits que per natu­ra­lesa sem­pre cobe­gen l'abso­lut. És fort quan tot­hom hi pot enca­bir les pròpies aspi­ra­ci­ons; des dels que somien fer one­jar la senyera seguint les selec­ci­ons espor­ti­ves o res­pon­dre “Cata­lo­nia” quan viat­jant pel món algú els pre­gunti “Where are you from?”, fins als que són més aviat frígids en aquest aspecte però els esti­mula la pos­si­bi­li­tat de bas­tir una soci­e­tat més justa i més solidària, i la neces­si­tat de resol­dre l'esgo­ta­dora tensió infi­nita entre Cata­lu­nya i Espa­nya. El lide­ratge de Mas satisfà a uns però inhi­beix a tots els que pen­sen que el seu model de soci­e­tat, ban­dera a part, no és tan dife­rent del de Rajoy. Ja saben: pri­va­tit­za­ci­ons, sen­si­bi­li­tats medi­am­bi­en­tals, polítiques fis­cals o, per esmen­tar un tema viu, l'amenaça del TTIP, aquell trac­tat de lliure comerç que encara reforçarà més el poder de l'eco­no­mia per damunt del de la política entesa com a volun­tat popu­lar, i que defen­sen con­jun­ta­ment el PP, el PSOE, UPyD i CiU. Són escrúpols que moles­ten els que sem­pre esgri­mei­xen la vella neces­si­tat de treure's pri­mer el jou de sobre i després dis­cu­tir si som de dre­tes o esquer­res; però això és molt poc con­vin­cent si implica reforçar el líder i el par­tit de la dreta cata­lana, el pre­si­dent més lli­be­ral que ha tin­gut el país. A molts els tre­mo­la­rien les mans, les cames els farien figa i no encer­ta­rien l'urna. L'inde­pen­den­tisme no es pot per­me­tre per­dre adhe­si­ons. A menys, és clar, que el que es per­se­gueixi sigui jus­ta­ment l'empat infi­nit, ente­nent per infi­nit el temps que queda per arri­bar a la pro­pera legis­la­tura. I qui dia passa, any empeny.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.