Les causes sempre tenen efectes

Des de l'anomenada transició democràtica, el ministeri d'Indústria de l'Estat espanyol ha estat ocupat 5 vegades per militants d'UDC, 9 per militants del PSOE i, fins avui, 6 del PP. Si en mirem els titulars, s'observa aquella màxima que diu: el valor d'un líder es mesura per la qualitat del seu equip. És a dir, sempre un mal líder tria un mal equip. Dels expresidents espanyols, no hi ha cap dubte que el pitjor que hem tingut fins ara ha estat José Luis Rodríguez Zapatero, i ressalto el d'expresidents perquè Mariano Rajoy està fent molts mèrits per disputar-li el lloc. Zapatero va tenir tres ministres d'Indústria: José Montilla Aguilera, Joan Clos Matheu i Miquel Sebastián Gascón. Dels dos primers m'estalvio fer-ne una referència perquè són coneguts per tothom. El tercer, Sebastián, estava al servei d'estudis de BBVA, un dels serveis d'estudis més prestigiosos que hi ha, però per causes mai explicades, el banc va prescindir del seus serveis. Zapatero el va fer cap de l'Oficina Econòmica de La Moncloa, i des d'aquell càrrec va començar a conspirar: primer, servint-se de la constructora Sacyr i el seu president d'aleshores, l'ambiciós Luis del Rivero, va idear un assalt al BBVA. En el sector, hi havia moltes reticències amb la capacitat de gestió del constructor a un dels principals bancs. L'operació va fallar, però com que era època de bombolla immobiliària, Rivero i Sacyr hi van guanyar uns milions amb plusvàlues, un guanys que li van ser la perdició, puix que va voler fer la mateixa operació d'assalt a Repsol, les pèrdues van ser milionàries i Sacyr va fer fora Rivero.

Aquest conspirador monclovita tenia ànsies de poder, i el 14 d'abril del 2008 José Luis Rodríguez Zapatero el va nomenar ministre d'Indústria. Va substituir Joan Clos. De Sebastián és l'ocurrència d'enviar-nos a cada llar una bombeta de baix consum, un anunci que mai no es va realitzar.

Cap dels tres quan van deixar el ministeri han anat a gestionar una indústria, com sí que ho ha fet Josep Piqué, Anna Birulés i Joan Majó, per exemple. I és que aquesta perversitat de la política segons la qual un líder polític pot nomenar responsable qui vulgui, sense més criteri, permet que els mediocres, com és el cas, nomenin mediocres. I aquestes causes ens provoquen aquests efectes que hem vist amb el cas Castor, i amb tants d'altres. El cost de l'amiguisme, que no quantifiquem, segurament és tant alt com el mateix cost de la corrupció. Tots recordem que quan Sacyr va dir que no podia continuar la construcció del nou canal de Panamà, ràpidament la ministra Pastor es va desplaçar a peu d'obra per anunciar un acord. En el fons, la clau d'aquest interès ministerial són uns avals que el govern de Zapatero havia fet a Sacyr per assegurar aquesta l'obra.

El contracte de Castor és un exemple més del model empresarial espanyol i la incompetència ministerial, preveient-ne indemnitzacions si no es feia el projecte, fins i tot en el cas que fos per culpa d'errors de la concessionària, com sembla que és el cas.

Mentre el ministre actual volia negociar la quantitat, Florentino Pérez envia un missatge definitiu: si no rep la indemnització abans del 30 de novembre no pagarà els bonistes (en bona part, estrangers). Novament, com va passar amb Panamà, per salvar la imatge d'Espanya, el 3 d'octubre passat, en el Consell de Ministres, aprova la indemnització de 1.350 milions d'euros amb un crèdit bancari a 30 anys i al 4,75% i que els consumidors pagarem. La incapacitat ministerial ha fet que Florentino Pérez emprengués un projecte sense risc, i ara el pool de bancs facin un crèdit important, també sense risc.

I al final de tota aquesta operació, els consumidors, sense cap culpa, en pagarem 4.371 milions en còmodes terminis.