Elogi de l'institut
De totes les coses interessants que ha aportat el moviment polític i civil català del 9-N, n'hi ha una que no sembla que hagi estat destacada enlloc, i que en canvi ha estat central en el fet de la votació i tota la desobediència cívica i desafiament democràtic del mateix fet: els instituts de secundària. Doncs bé, si una cosa té efectiva i real aquest país, d'ençà de l'autonomia, ha estat la creació d'una xarxa pública de primària i secundària, d'absoluta referència a tots els municipis, i per on han passat ja tots els catalans de menys de quaranta anys, com a mínim. Aquesta humil xarxa d'edificis ha permès al govern català tenir un refugi segur i fidel; el govern estatal va quedar descol·locat, i encara ho està, pel fet que la seva mà no arribava allí on realment es posen les bases d'un país: l'ensenyament públic (el privat és reduïdíssim, i la resta és concertat, o sigui semipúblic). Més de sis mil meses de votació van ser instal·lades majoritàriament on aprenen la franja 12-18, el lloc on elevem d'infants a joves majors d'edat bona part dels fills de les famílies de Catalunya. I encara més: molt bona part dels voluntaris eren membres del mateix claustre de professors d'aquell institut. I la majoria dels que van obrir la porta van ser els directors d'aquests instituts. I el lloc on les persones van votar i es van passejar i van sentir la remor i l'alegria de la jornada és el lloc on cada dia milers d'adolescents entren a primera hora del matí formant un riu d'ànimes joves que s'adrecen a les seves aules, on durant una llarga jornada de sis classes diàries (molts adults no resistirien ni tres hores...) van fent la seva feina amb més o menys criteri i voluntat, però assolint gairebé sempre un resultat fonamental per a la societat: portar aquell infant que lliuren les escoles des de la seva immediatesa infantil fins a l'actitud d'un jove informat i orientat. I mentre a fora de les parets de l'institut el món és com és, i és tant com és que fins i tot treballa insidiosament contra la feina dels que estan a dins, provocant valors i costums i maneres que atempten al sentit comú del que ha de ser un bon ciutadà, fins i tot així, a dins dels instituts hi ha uns professionals que amb millor o pitjor criteri, fan avançar, i molt, la societat que sovint els oblida o els menysté (els periodistes, per exemple, donant invariablement notícies sobre fracàs escolar o estadístiques irrellevants, i molt poques vegades vivint la realitat viva, integradora i creadora dels centres), assolint dos objectius: encaminar els joves cap a un ordre, i donar-los, de per vida, una vivència social amb els altres irrepetible i insubstituïble. Molts mai més tornaran a viure una experiència col·lectiva i creativa com la que viuen en tots els ordres, psíquic, emocional, racional i social, durant els anys que van passar a l'institut. I sempre tindran el record de determinats professors que desvetllen la raó i la creativitat i la llum a la ment de l'alumne, el modest professor d'institut que sovint aporta molt més a la persona que no pas el més rellevant catedràtic d'universitat. I fins i tot mai tornaran a fer l'amic o l'amiga que allí van trobar. No és només que a aquesta edat es descobreix el món, sinó que es posa la base de com l'entens, i aquesta base es fa en els sis anys que passes a l'institut.
I així doncs, si aquests llocs van permetre una de les fites civils més importants de la Catalunya contemporània, i és el lloc on es fa la base del país, per què han estat els professors els més afectats per totes les retallades de la crisi (augment d'hores de feina, retallada de sous, retallada de professionals, retallada de pressupostos, aturada de noves instal·lacions, degradació de les condicions de treball, menys substituts i interins, etc.), quan aquest col·lectiu, que gairebé no ha protestat per tot això (i el canvi de model privatitzador que s'està construint, trencant la magnífica igualtat que hi havia), segueix suportant tota la feina, amb dedicació i silenci? Inconscient societat, que el 9-N es va passejar per la matriu d'ella mateixa, i no va veure ni el seu valor ni el seu sofriment. A França tenen gravat a l'entrada de tots els liceus: “Llibertat, igualtat, fraternitat.” Si volem ser una República, podríem començar per donar valor real als instituts. Però tant li fa, perquè els nois i noies entren cada dia amb tanta eufòria juvenil que hom no pot deixar de gaudir d'aquesta joia: l'esclat de la seva vida conscient.
