Atacs i lectures

Allò que s'anomena, en termes polítics, la “raó d'estat” és la capacitat que tenen els estats –fins i tot els democràtics– d'obviar els seus propis principis en nom de la defensa de la seva existència. En el cas espanyol, ara parlaríem de la defensa de la seva unitat territorial, un bé tan preat que, per a la seva salvaguarda, valen tots els tripijocs i totes les trampes. La llei mira cap a una altra banda quan es tracta de protegir el legislador, que acaba fent de la llei la joguina que s'adapta als seus interessos. A Espanya hem vist terrorisme d'estat, i sabem que, per molt que es parli de respecte a la llei, en el fons es juga una batalla a les clavegueres, per a la qual s'usen tots els sòrdids mecanismes que ens han descrit les novel·les d'espionatge i les pel·lícules de terror.

Sabem, perquè s'ha publicat i es diu ja obertament en alguns cercles, que Barcelona, ara mateix, és la ciutat dels espies. Segurament, hi deu haver micròfons en més d'un restaurant, i càmeres de filmació enregistrant qui surt i qui entra a la seu dels partits polítics sobiranistes. Podem sospitar que els telèfons estan intervinguts, i tot això sense que sigui ni remotament legal –ni constitucional, és clar–: aquí no s'ha comès cap delicte més que l'aspiració a un estat propi passant per un referèndum. Fins i tot s'apunta a on residirien els espies de l'Estat a Catalunya (carrer i número coneguts), i la dotació pressupostària del desplegament i la funció que podrien arribar a fer: enterbolir les intencions sobiranistes, destorbar i difondre rumors, impressionar i acovardir, i òbviament espiar, informar-se del que passa abans que passi.

Avui en dia, però, la guerra bruta de l'espionatge s'ha fet digital. La xarxa és el nou tauler de joc on el poder fa els seus moviments. Els governs dels grans estats preparen la conflagració a la xarxa, sabent que de l'anul·lació dels serveis digitals de “l'enemic” en pot dependre la victòria final. Són maniobres de guerra per a la qual ja no valen els vells principis militars; ara aquesta mena de combat es privatitza, s'inventen virus a obscurs soterranis, es contracten mercenaris i pirates que, potser vestits amb barnús i des d'una casa vora el mar, poden fer tremolar, amb un bon equip informàtic, les bases digitals de tota una comunitat.

Ja abans del 9-N es va denunciar: l'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i la Generalitat van ser víctimes d'un atac cibernètic sense precedents els dies previs a la consulta. Durant la jornada en concret, però, els atacs encara es van intensificar. Ara bé: no van arribar a fer mal a res, tot i posar en perill sistemes tan essencials per a la seguretat dels catalans com per exemple el Servei d'Emergències Mèdiques, el Servei Meteorològic i fins i tot la recepta electrònica.

Si fóssim analistes d'intel·ligència (i hem de suposar que el govern català compta a hores d'ara amb experts que saben llegir aquestes coses…) podríem treure algunes conclusions, tant dels atacs com del seu resultat infructuós. Que un estat com Espanya no sigui capaç de tombar informàticament el 9-N diu poc a favor de la seva força en aquest terreny, però encara diu menys de les complicitats que una ofensiva així pot arribar a despertar a l'exterior. Si els mercenaris digitals –que sembla que han treballat al servei de l'Estat espanyol des dels EUA, Rússia i la Xina– no han pogut demolir la consulta, potser vol dir que hi ha poc o cap interès a fer front a la democràcia catalana. En això els altres estats també són absolutament venals: els seus interessos van abans que els principis que volen mostrar de cara a la galeria.