Vint anys no són res

El dia 25 de novembre del 1994, sent president de govern Felipe González i ministre d'Obres Públiques, Transports i Medi Ambient el lleidatà Josep Borrell, es va publicar al BOE la llei 29/1994, que volia potenciar el mercat d'arrendaments urbans per al compliment del mandat constitucional consagrat en l'article 47 del dret de “tots els espanyols a gaudir d'un habitatge digne i adequat” [sic]. Han passat vint anys i és evident que no s'ha aconseguit aquell propòsit: cada vegada hi ha més gent mancada d'aquest dret “fonamental”. Tampoc els successius governs –estatals i autonòmics– s'han esforçat gaire per aconseguir-ho. Tot va quedar en mans de la iniciativa privada, que ha procurat, lògicament, pels seus interessos.

Però aquella llei era també un calaix de sastre que pretenia posar ordre en les relacions entre arrendadors i arrendataris. Una legislació anterior, un decret de l'any 1964, no va aconseguir desbloquejar les rendes congelades, referides a aquelles que s'havien pactat en forma indefinida –vol dir que no s'acaben mai– i amb un lloguer molt baix, procedent del temps de la postguerra. Amb aquest propòsit, llavors s'establia que els contractes de locals de negoci celebrats amb anterioritat al 9 de maig del 1985 tindrien una durada concreta, malgrat que no s'hagués establert en signar-lo.

La llei manté el dret del cònjuge o un fill del llogater de subrogar-se en el lloguer, quan mor l'arrendatari inicial, però amb un termini de vint anys en el segon cas. I quan l'arrendatari és una persona jurídica –una societat, una comunitat, una fundació...–, el contracte s'extingeix obligatòriament com a màxim als vint anys, amb alguns matisos.

Aquell termini –vint anys– semblava llunyà l'any de gràcia de 1994. No s'havia arribat ni a la fi de segle, que alguns vaticinaven apocalíptic. Però vet aquí que estem a la fi del 2014. Evidentment, molts arrendataris ja no existeixen, sobretot per la repercussió de la crisi que ha tancat centenars de botigues.

El panorama que ofereixen determinats carrers és francament desolador, amb els aparadors buits. Alguns ajuntaments han optat per disfressar les botigues buides amb grans murals de vistes panoràmiques per evitar el mal efecte visual. D'altra banda, els preus dels lloguers han caigut en picat. I enmig d'aquesta depressió, aquella antiga llei obligarà a tancar portes als pocs negocis antics que encara funcionen. Sense assenyalar-ne cap de concret, a Girona ja han anunciat la seva clausura alguns establiments que tenen bona clientela.

Qui no ho hagi fet encara, farà bé d'informar-se'n, per tal d'evitar de trobar-se amb els mobles al carrer, en tombar aquest any.