El pany
Al pany de la Constitució de 1978 es refereix un polític emergent amb el designi d'obrir-lo si arriba al poder. No ho tindrà fàcil, l'intrèpid serraller. El relat sobre les excel·lències de la Transició viu ancorat en la consciència col·lectiva gràcies a una propaganda tan pertinaç, obsessiva, porfidiosa i de tants anys que faria enrojolar el pobre Goebels.
Ja ho diu Gregorio Morán: “Nuestra clase política, prácticamente sin excepciones, se siente orgullosa de nuestra transición. Sin embargo, considera, paradójicamente, perjudicial explicarla...” I és que no agrada que s'expliqui, per exemple:
1) Que els serveis secrets nord-americans varen tenir-hi una intervenció de primer ordre, estimulant l'opció òptima pels seus interessos: la d'un trànsit cap a una monarquia recolzada en dos partits que els seus analistes varen denominar provisionalment partit “socialista” i partit “democràtic”, sempre amb la fita d'excloure l'obertura d'un autèntic procés constituent, d'una democràcia real, que pogués qüestionar aquests pilars fonamentals, el de la de la monarquia i el d'un bipartidisme amb accés al poder per torns.
2) Que per això esdevenia fonamental controlar les primeres eleccions, les que havien de consolidar per sempre aquest bipartidisme, el que es vehiculà mitjançant un triple sistema de seguretat: a) Designació directa pel rei de quaranta-un senadors (teòricament d'opcions ideològiques diverses però tots amb el comú denominador d'una agraïda fidelitat monàrquica). b) L'aquarterament d'importants contingents militars el dia de les eleccions. Ja ningú vol recordar–i menys explicar– que el Consejo Superior del Ejército va estar reunit a l'espera dels resultats electorals i que la divisió cuirassada Brunete va estar aquarterada prop de Madrid. c) I, sobretot, un precepte, sobre el qual s'ha parlat molt poc: l'article 5 de la llei de reforma política, que podria utilitzar el rei per conjurar qualsevol imprevist. El precepte preveia la possibilitat que el rei pogués convocar un referèndum per dirimir qualsevol qüestió (fos o no fos de caràcter constitucional) i, si les Corts no actuaven d'acord amb allò referendat, quedaven dissoltes i es convocaven noves eleccions.
3) Que el control del tema més sensible, el de la unidad de la patria, havia de ser total, sense cap escletxa ni marge d'interpretació en la futura Constitució. Un PSOE domesticat del tot, (els militars exigiren que fos comandat per Felipe González per ser el dirigent més fàcil de manipular) ja havia fet expressa renúncia d'allò que en el XVIII congrés i per assolir una democràcia real considerava, “de carácter inexcusable”, o sigui “el reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas” (lletra g del seu programa).
Per això esdevé tragicocòmica l'evocació de la redacció de l'article 2 de la Constitució. Com assenyala un autor: “La redacción final no fue obra de la ponencia, sino que llegó a ella en forma de un papel escrito a mano procedente del Palacio de La Moncloa… El mensajero de UCD dijo [...] que del texto no se podía variar ni una coma porque respondía a un compromiso literal entre la presidencia del gobierno y los interlocotures fácticos… Ante ello, el ponente Pérez Llorca se cuadró y, llevándose la mano extendida a la sien, hizo el saludo militar.”
XAVI RAMIRO
