Indiferència o supervivència

He estat especialment atent al tractament informatiu del cas d'Ebola a Espanya. Els mitjans hi han prestat la màxima atenció, ha ocupat milers de converses al carrer i la gestió informativa del govern central ha estat desastrosa, però no és aquesta la qüestió que em mou a escriure. S'ha dit de totes les maneres possibles que aquesta pèssima gestió de la crisi hauria d'haver tingut conseqüències polítiques, però en el dia d'avui no n'ha tingut cap. És increïble.

La qüestió que em deixa astorat és com l'Ebola ha deixat de ser notícia en poques setmanes. Quan la tragèdia toca a prop, quan hi ha perill de contagi, quan el drama truca a les nostres portes, l'atenció informativa és màxima. Quan la tragèdia, en canvi, colpeja lluny i s'emporta centenars de víctimes en països africans, ens deixa indiferents, ja no ocupa titulars, senzillament es difumina en el núvol de la indiferència. És lògic que l'interès informatiu pugi d'intensitat com més propera és la notícia, però vivim en un món global i res del que passa lluny ens pot ser indiferent, no solament perquè, al capdavall, ens afectarà, sinó perquè formem part del mateix món. L'oceà digital hauria de ser una ocasió per estrènyer vincles i sentir-se més propers a éssers humans llunyans de la nostra esfera física.

Aquesta indiferència col·lectiva envers un drama d'aquestes proporcions com el de l'Ebola a Àfrica és, senzillament, pervers. Els europeus hem girat full fins a nou avís, però mentrestant milers de persones moren i milers de professionals de la salut i de missioners es juguen la pell per millorar la qualitat de vida de ciutadans africans.

Entenc que no podem digerir les múltiples tragèdies que s'esdevenen simultàniament en el món. N'hi ha moltes i són de proporcions gegantines. Entenc que ens les han de presentar a petites dosis, per poder reaccionar de manera adequada, però l'oblit de les víctimes, d'allà on siguin, és un signe d'obscenitat i de manca d'ètica. No deixa de ser significatiu que s'hagi prestat més atenció mediàtica a la mort d'un gos que a centenars de víctimes humanes arreu del món.

Aquesta forma d'indiferència és, tal vegada, un mecanisme de protecció, un mode de sobreviure en la petita quotidianitat sense sentir-se culpable per tot allò que passa. Cada ciutadà ja en té prou traginant les seves múltiples dificultats diàries, agreujades per la crisi, per aixecar la testa i adonar-se de les múltiples ferides del món. Aquest tancament hermètic en la pròpia càpsula vital només es veu alterat per alguna notícia que, per la seva espectacularitat, desperta la seva atenció, però, al cap de poc, de molt poc, la notícia envelleix, es difumina en el gran núvol de la indiferència, en espera d'una altra que desperti la seva curiositat.

No jutjo els mitjans de comunicació social. Han de fer-nos present allò que s'esdevé. Han de seleccionar el niu de tragèdies i donar-les a conèixer a l'opinió pública. El que cal tenir clar, però, és que no hi ha víctimes de primera, ni víctimes de segona, que el constant papalloneig d'un drama a l'altre no permet al ciutadà fer-se una idea de l'evolució de la tragèdia, ni dels remeis que s'hi posen per mirar de solucionar-la.

També és de justícia que els qui es comprometen i lluiten per guarir les ferides del món ocupin titulars i siguin objecte d'atenció mediàtica, perquè en cas contrari el ciutadà pot arribar a pensar que per ser visible en el núvol mediàtic l'única drecera és haver estat corromput o haver corromput, si s'ha de jutjar per la preeminent atenció que presten els mitjans als qui roben sense escrúpols.